per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa temps que les escletxes em solquen la cara. I no pas perquè sigui tan vella, no. És el desgast… De fet, però, es podria dir sense mentir ni exagerar que ja vaig néixer marcada amb una mena d’arrugues. Ara bé, la veritat és que això tant se me’n carda. El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.

I no és que sigui una derrotista ni una amargada. Prou que intento, de vegades, posar bona cara. Al cap i a la fi, si ho penso bé, les coses no em van pas tan malament. No només tinc un lloc sinó que, a més, trobo que estic ben posicionada (visc en un bon barri, tot i que força transitat). I, a més, no em falta pas companyia. A banda dels passavolants i d’aquelles que hi són però mantenint una certa distància, tinc la sort de poder afirmar que, durant tota la vida, he tingut quatre companyes fidels i inseparables. Sempre han estat al meu costat, passés el que passés. Sempre. D’altres, però, em surt la ira i somnio desperta que tinc una gran merda a sobre i que tots els que em trepitgen també l’acaben trepitjant. Sí, potser en sortiria malparada perquè, al cap i a la fi, qui tindria la tifa sóc jo però, alhora, ells acabarien ben empastifats. Amb una mica de fortuna, fins i tot relliscarien i es clavarien una bona patacada.

Un dia vaig escoltar, indiscreta, dos senyors grans que passejaven lentament recolzats en sengles bastons pomposos. Un comentava a l’altre que qui troba un bon padrí, ja ha corregut mig camí. La frase, de seguida, em va dibuixar un somriure entre irònic i trist. És evident que no és el meu cas…

Les meves companyes lleials em diuen que hauria de resignar-me d’una vegada i acceptar-ho. “És que és així, la vida, noia! I, doncs, què et pensaves…? Quin destí vols que tingui, si no, una llamborda?”. Toca el que toca, sí… Però si almenys estigués en una casa, encara que fos al passadís, ja em conformaria…

El qui troba un bon padrí, ja ha corregut mig camí (o qui té padrins el bategen dues vegades) serveix per significar el valor que tenen algunes amistats o companyies per poder triomfar en la vida. En castellà, l’equivalent és “el que (o quien) a buen árbol se arrima buena sombra le cobija”.