18 Oct

Marcel i Herbert, una conversa al Mediterrani

per Xavi Ballester

Al s. XV, el mestre Manrique la va encertar de mig a mig en copsar una de les temptacions més freqüents de la condició humana: deixar-se endur per la nostàlgia i creure que “a nuestro parecer cualquier tiempo pasado fue mejor.”

Imbuïts en aquesta categoria de melangia balsàmica d’estar per casa, pronunciem sentències com ara “ja no queden cafès on escoltar bones converses”, frase que en George Willard podria haver pronunciat en qualsevol moment però que ja no ho farà.

Les darreres setmanes, a tocar de casa seva havien estat treballant de valent per enllestir la reforma dels baixos d’un edifici. Cada vegada que passava per davant en George Willard es preguntava quin negoci hi obririen en aquell local amb la persiana abaixada feia anys omplint-se de pols i de guixades de dubtós gust.

marcel-i-herbert     El seu interès va créixer en veure el llustrós cartell que hi van col·locar: MEDITERRANI, amb unes lletres majúscules, de traç lleugerament gòtic i blanques, surant amb elegància damunt un fons blavós que imitava unes onades suaus. Tot plegat, un conjunt cromàtic que el remetia a una d’aquelles illes gregues de casetes blanques a la vora del mar sota un sol llampant alienes a la profunda crisi que travessa el país hel·lè sense que ja ningú en parli.

El misteri es va revelar dissabte: MEDITERRANI, bar-restaurant. Un altre local amb “paelladors”, plats combinats, sangria, pastes i gelats industrials per a turistes incauts regentat per una família asiàtica.

La seva primera reacció, esclar, fou d’indignació. Fou en aquest precís instant, en contemplar per primera vegada el MEDITERRANI, ple a vessar de gent del nord, que l’esperit del mestre Manrique l’envaí: “ja no queden cafès on escoltar bones converses…”. Però després en George Willard va fer un esforç per vèncer els seus prejudicis i va decidir entrar-hi per prendre un cafè.

Va seure a la barra, al costat de dos homes estintolats al mostrador davant de l’enèsima copa buida. Els dos homes no van parar atenció a la seva arribada, es miraven amb recança. Cap dels dos gosava adreçar-se a l’altre. Finalment, el que duia corbatí, trencà el gel:

– Perdoni, senyor, li faria res dir-me a quin any som?

– Al 2016, senyor.

– Vaja…

– Algun problema? Senyor…

– Marcel, per servir-lo…Em temo que no podré tornar a casa.

– Com és?

– Se’ls han acabat les magdalenes.

– Entenc…Em dic Herbert, Herbert George Wells, i si vol puc deixar-li la meva màquina del temps.

– Mmmm…No, gràcies…aquests anglesos sempre tant petulants.

En George Willard no se’n sabia avenir. Aquells dos homes eren…No, no era possible. Sense gosar dir-los res, en George Willard es prengué el seu cafè aigualit i fred i girà cua cap a casa.

Així que va tancar la porta del pis, va recercar a la biblioteca l’antic volum de poesia de Jorge Manrique editat per Cátedra de quan anava a la facultat. Començà a llegir:

Recuerde el alma dormida,

avive el seso e despierte

 contemplando

cómo se passa la vida,

cómo se viene la muerte

 tan callando;

cuán presto se va el plazer,

cómo, después de acordado,

da dolor;

cómo, a nuestro parescer,

cualquiere tiempo passado

fue mejor.

En pronunciar el darrer vers no va poder evitar un to involuntari d’interrogació.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *