18 Oct

El qui troba bon padrí, ja ha corregut mig camí

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa temps que les escletxes em solquen la cara. I no pas perquè sigui tan vella, no. És el desgast… De fet, però, es podria dir sense mentir ni exagerar que ja vaig néixer marcada amb una mena d’arrugues. Ara bé, la veritat és que això tant se me’n carda. El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.

Leer más

18 Oct

Marcel i Herbert, una conversa al Mediterrani

per Xavi Ballester

Al s. XV, el mestre Manrique la va encertar de mig a mig en copsar una de les temptacions més freqüents de la condició humana: deixar-se endur per la nostàlgia i creure que “a nuestro parecer cualquier tiempo pasado fue mejor.”

Imbuïts en aquesta categoria de melangia balsàmica d’estar per casa, pronunciem sentències com ara “ja no queden cafès on escoltar bones converses”, frase que en George Willard podria haver pronunciat en qualsevol moment però que ja no ho farà.

Leer más