per Xènia Ribas @canetmar80

Dinen al menjador de l’hospital tots plegats. Bé, és tan sols una manera de parlar perquè, de fet, de la colla, només tres han anat a visitar-lo…

La Gemma comenta que l’ha vist bé.

– Fa prou bona cara, no? I se’l veu força tranquil.

– Però si està completament sedat! -li etziba-. Li rebenta que fingeixin que no passa res, que actuïn com si l’haguessin operat de l’apèndix i, quan estigui recuperat, cap a casa i au.

– I ara què farem? -pregunta-.

– Què vols dir? – li responen dues cares entre sorpreses i neguitoses-.

– Vés, que tard o d’hora li donaran l’alta. Haurem d’estar per ell. Que el primer cop no li vàrem donar prou importància i ha tornat a tenir un brot…

– Dona… Ja té sos pares. I, a més, què vols que hi fem, nosaltres? Jo no sé com tractar un… un… Jo no sé com he de tractar-lo.

– Va, Òscar! Ja saps que fa temps que pràcticament no hi té relació, amb els seus pares. I que no saps com tractar-lo? Coi, doncs com ho has fet sempre! Només haurem d’intentar passar més temps amb ell, cuidar-lo.

– Mireia, jo tinc molta feina i amb els nanos…

– I jo ja sabeu que vaig de bòlit…

– Ah, molt bé! Perfecte, nois! Llavors ens rentem les mans, no? Després, si més endavant fa una bestiesa perquè tot déu l’ha rebutjat, ja li deixarem una corona de flors a la tomba acompanyats de les nostres consciències podrides. “De part dels teus amics que t’estimen”, hi podríem posar.

– Ostres, tampoc no et posis així! Mira, no és que vulgui bandejar-lo però… Has d’entendre que tinc dos fills petits. En Marcel és amic meu però és a ells que he de prioritzar. És el meu deure com a pare…

– Home, si el problema és aquest, pots convidar-lo sovint a ca vostra. Així podràs estar amb els nens i amb ell. Mataràs dos pardals d’un tret!

– Si no és això, Mireia… És que. .. És que… És que no sabem quines reaccions pot tenir. Ara té la neura amb les malalties i la higiene però i si mai es posa agressiu? No podria perdonar-me que fes mal als meus fills.

– Però què coi dius, Òscar! Que en Marcel no faria mai mal ni a una mosca! Hòstia, que no el coneixeu?

– Mireia, obre els ulls, collons! Que no t’adones que està malalt?

Li fa mal sentir aquestes paraules sortint de la boca dels amics. No ha servit de res que els hagi explicat que, si estan a l’aguait i aconsegueixen que segueixi el tractament, tornarà a ser el mateix de sempre. De res. El veuen com un boig i els fa por la bogeria. L’estigma de la malaltia mental…

Camina xino-xano cap a casa, totalment encaboriada. Sent un rau-rau molt fort. La decepció per la reacció dels amics és immensa. Però el que li cou més és que s’adona que ella també en té, de por. Haurà de buscar ajuda. Això li va gran.

---

Un rau-rau és un dolor moral, recança, remordiment, rosec de la consciència. O bé, un malestar produït per una afecció nerviosa, per la debilitat, per la gana, etc.