15 Nov

Marrit

per Xènia Ribas @canetmar80

Viuen junts d’ençà que va sortir de l’hospital. Tampoc no hi havia gaires alternatives: totes les portes tancades, excepte la seva.

Arriba a casa, ja al capvespre. No sap pas com li deu haver anat però el seu silenci al llarg del dia li fa presagiar mals auguris.

Entra al menjador i el veu assegut al sofà. La tele l’eixorda amb una cançó infernal i sense substància però ell ni tan sols s’immuta. A ella, tampoc no la sent. Se’l veu tan marrit, amb el cap mig amagat entre les mans…

– Marcel… – li diu, suaument.

Però ell no s’adona que l’esguarda des de la porta estant fins al tercer cop que el crida.

Amb uns ulls tan plens de tristesa que la impressionen, li explica que no ha anat gens bé, que, de fet, no podria haver anat pitjor. Que tan bon punt s’havia assegut a la cadira i havia engegat l’ordinador, el cap de Recursos Humans li havia demanat que anés al despatx i l’havia acomiadat. Ni tan sols s’havia molestat a donar-li explicacions, com si no calgués. Després, havia sabut per una companya tafanera i impertinent que algú de l’empresa havia vist un dels seus brots per casualitat i ho havia esbombat a tort i a dret, amb les exageracions corresponents, és clar.

La Mireia el mira fixament. Tant que li havia costat fer el pas d’anar a treballar i… “Imbècils!” – pensa, rabiüda – “Segur que després van pregonant que col·laboren en obra social!”. S’empassa la ira i, amb una veu que intenta semblar serena, li diu que això no quedarà així, que lluitaran. Que segur que si expliquen al seu cap que està seguint el tractament i que pot fer una vida tan normal com la de qualsevol altra persona, el readmetrà. “I si no, recorrerem a un jutge, a un tribunal o a qui sigui! Que això no quedarà així, t’ho ben juro!”.

– “Mireia…”. En Marcel alça el cap i la fita, derrotat. “Mireia… No. No lluitarem. No lluitarem perquè jo no hi vull tornar mai més, allà. Hauries d’haver vist com m’han mirat… Com si fos boig, Mireia, com si fos boig… I jo no… Jo no… O no ho sé, Mireia, jo ja no ho sé. Estic boig?”.

Ella l’abraça molt fort mentre ell sanglota. Ho fa quasi per inèrcia, impotent, perquè sap perfectament que, quan la pena és pregona, les abraçades no serveixen per a res.


El marriment és l’estat del qui està abatut per la tristesa, la malenconia. I una persona marrida pateix marriment. També se’n pot dir esmarriment i esmarrit, respectivament.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *