Quualsevol cosa

per Maiol de Gràcia

És una bogeria llançar-se des d’un pont per culpa d’una imatge de l’amor sens dubte adolescent? És una bogeria parapetar-se entre quatre rutines i esperar que la mort truqui a la porta a altes hores de la matinada? És de bojos comprar el pa tres-centes deu mil vegades en una vida? Saber-se en una trinxera, amb el fusell a la mà, esperant el xiulet d’avís, sentir-lo sonar, sortir en estampida contra la foscor d’una nit il·luminada pels trets enemics, i  no canviar de direcció immediatament, és una actitud directament oposada al sentit comú? És un signe evident d’insalubritat sentir-se empetitir davant d’una congregació d’éssers diminuts i defensar aferrissadament la teva porció de rajola? Magnificar els fets? Empetitir els resultats? Escriure’n una novel·la? Desconstruir una cadira?

Tot pot ser qualsevol cosa. Penjar una clau i convertir-la en un mite de futur. Mirar el mateix tros de cel i emocionar-se amb la cadència immòbil dels núvols. Riure’s de la solitud. Plorar enmig d’un vagó de metro a vessar de parisencs.  Viure en l’intent. Morir en la parsimònia de les hores. No creure en res  i ampliar perspectives. Descobrir en la manca de sentiments la millor medecina per les passions.

La veïna m’obre la porta i se’m llança als braços. De seguida noto l’olor de l’alcohol. Es tracta d’una abraçada de borratxa desimbolta. A l’interior se senten veus, dones que riuen. Em fa passar i em presenta les seves amigues. L’ambient està carregat de fum i bona sintonia. No em queda gens clar qui és qui. Totes van begudes i el seu francès es propaga a una velocitat només contrastable amb somriures. Em conviden i bec i ballo amb totes elles.  La confusió és  alegre i distesa. Després algú m’explica que se li acaba de morir el gos i em plora a l’espatlla. Una altra proclama el seu odi etern per tots els homes menys jo, sobretot pel marit de la veïna. Però ella riu i va omplint copes i treu ferro a les paraules pujades de to i m’enveja els orígens mediterranis.  La nit s’apaga lentament entre converses inconnexes sobre qualsevol tema imaginable. Desapareixen una a una, veïna inclosa,  suposo que cap els diversos llits de les diverses habitacions. Quan només quedem l’Odette i jo brindem pels patrons dels vaixells baleners que tornen a casa amb el cap cot, pels camins de terra blanca en dies de lluna plena, per les nits que s’allarguen com un dia sense pa.

Me l’enduc a casa o m’hi porta ella. Pel matí esmorzem junts i sortim a veure la ciutat. Ens veiem cada dia i cada vegada és diferent i semblant alhora. No parlem de nosaltres mateixos però no deixem de parlar en tota l’estona. No vol saber qui sóc i no vull preguntar-li qui és. Avui, tot discutint sobre els culpables de la historia, m’ha confessat que se li’n fot tot plegat, que tot plegat pot ser qualsevol cosa. Me l’he mirada atentament per primer cop i m’he adonat que al davant hi tenia el reflex femení de la meva persona.