18 Nov

Estrip art

 

img_4126

Manies

Tona Català

El meu pare no podia veure melics. Ni el seu, ni molt menys el de la resta de la família. Nosaltres de menudes mai anàrem amb el pare a la platja o a la piscina. Com us dic, el meu pare no suportava els melics i és per això que tots a casa dúiem sempre un esparadrap per tapar-nos-el. Bé, tots no. La meua iaia no se’l tapava, o almenys així ens ho contava perquè nosaltres no li’l poguérem veure mai. Ella deia que tot allò del melic era cosa dels gens del meu iaio, que en eixa família estaven tots com un llum i que nosaltres també heretaríem les seues manies, les de la família del meu pare.

De fet, la nostra tieta duia sempre un ull tapat. A nosaltres ens hauria agradat que al meu pare li hagués agafat la mania de tapar-se un ull com un pirata i no el melic perquè això resultava molt poc glamurós encara que al poble consideraven que la mania de la meua tieta no podia consentir-se si continuava volent fer el paper de mare de déu durant les representacions de Nadal.

A mi la primera mania se’m manifestà de molt menuda. No suportava la llet. La meua iaia decidí que allò era una mostra més dels gens defectuosos del meu avi. Jo encara no comptava amb el suficient trellat com per a entendre les explicacions que es donaven cada volta que m’obligaven a beure un glop de llet i començava a eixir-me bromera per la boca o se’m posaven els ulls a la birulé. Fins i tot, aquella mania, era considerada una cosa bona i una mostra més de les nostres arrels valencianes. La llet es podia substituir per bons gots de suc de taronges navelines, washingtones,navel late i també sal·lustianes o sanguines roges com la sang.

L’alarma s’instal·là el dia que Belinda i Dorothy, les nostres gossetes reteretes, aparegueren amb un esparadrap en cada mugró. Ma mare ens obligà a les cinc germanes a treure’ns la roba per mirar quina de totes les seues filles havia tingut aquella mala pensada. I sí, jo també m’havia tapat els mugrons. La mare se’n pujava per les parets i cridava mig embogida, “t’has begut l’enteniment?” o “animetes santes, ajudeu-me, animetes santes!” mentre acusava la meua iaia de ficar-me al cap històries sense trellat i al meu pare de ser un covard.

A mi tant em feien les discussions familiars: havia decidit no veure en la vida ni un mugró més. Les meues amigues em deien que així mai tindria promès, que cap xicot se m’acostaria però jo havia vist a ma casa com d’atractives podien ser les manies.

Ara perquè no tinc temps però, el meu altre tiet, tenia la mania de veure morts. Quan anaves a sa casa havies de preguntar on seure perquè deia que tenia sempre les cadires ocupades. La tieta, l’altra, no la que lluïa un ull tapat, provocava que les criatures ploraren quan estaven en la panxa de la mare. Aquell fet excepcional, en compte de terroritzar la comarca, provocava cues interminables de mares i pares delerosos per saber com seria el plor del seu futur nadó.

El meu pare i els meus tiets foren realment personatges interessants malgrat comptar amb uns gens un tant estrambòtics. Però, què era allò que caracteritzava el meu iaio i que provocà la maledicció de la qual tant parlava la meua iaia i que jo també vaig heretar? Ni idea. El iaio desaparegué un matí de casa i ningú va saber mai més res d’ell. Ni d’ell, ni d’un tal Vicent d’Almarra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *