per Xènia Ribas @canetmar80

Ell, evidentment, no se’n recorda pas però li diuen que ronca des que va néixer. Fins al punt que, quan tot just acabava de sortir del ventre matern, tothom dubta si el gemec que va emetre era el primer plor o el primer ronc. La mare explica sovint que, tan bon punt varen tornar de l’hospital, ja el varen instal·lar a l’habitació. No va dormir NI UN SOL DIA al dormitori dels pares. De fet, poc temps després, el varen desplaçar a l’altra punta del passadís. Com més lluny millor, que varen adonar-se que s’hi jugaven el son i la salut… El so estrepitós que li emanava de la boca va vèncer qualsevol petita resistència que els instints – tots dos, el maternal i el paternal – hi poguessin oposar.

Com si no n’hi hagués prou, cap als volts dels cinc anys, els roncs es varen començar a barrejar amb apnees. El soroll eixordador d’aquesta mena de motor nocturn de Harley Davidson que portava instal·lat s’intercalava amb les inhalacions desesperades d’un peix fora de l’aigua que ja s’està pansint o amb silencis sepulcrals cada cop més llargs. Ell no es sofria a les nits però sí que en patia les conseqüències durant el dia perquè s’adormia tothora i a tot arreu. Tant era el lloc: a l’escola, jugant a pica paret, recolzat damunt del xurro de la piscina… Fins i tot, en aquella festa d’aniversari, ni tan sols la corona que duia enfundada damunt la testa no va poder impedir que fes una bona capcinada mentre els altres nens jugaven esvalotats al pati de casa.

Els pares, cada cop més espantats, el varen portar al metge. “Ui, no, no s’amoïnin pas, que ara hi ha una maquineta miraculosa que solucionarà el problema com si fos bufar i fer ampolles”. Maquineta? Càsum redéu! Maquineta? Allò era una andròmina gegantina digna dels inicis de la industrialització, un vestigi d’altres temps…

De menut, no li sabia gaire greu tenir una relació tan estreta amb l’aparell perquè els vincles perpetus, per a tota la vida, encara no el terroritzaven (això va venir després). Al contrari, somniava despert que la màquina, de mica en mica, l’anava transformant en en Robocop i estava segur que, amb els anys, cada cop seria més fort i invencible.

Però resulta que ara ja és tot un xicot. I de gràcia, el trasto dels pebrots ja no n’hi fa gens ni mica… Malgrat que ha estat complicat, ha aconseguit travessar l’adolescència sense dormir ni una sola nit fora de casa però ara… ara l’Andrea fa mesos que li proposa de marxar plegats un cap de setmana a Cotlliure i ja no troba la manera d’esquivar-la… No sap què fer. D’una banda, es mor de ganes d’anar-hi. Però, de l’altra, té por que l’engegui quan vegi que és una mena de Frankenstein nocturn, endollat a aquella baluerna gegantina. Però i si no se l’enduu i una apnea assassina el fulmina? No, no, encara no vol morir. Creu que és massa jove. I, a més, l’Andrea potser es podria traumatitzar per a tota la vida si es llevés amb un cadàver fred i lilós al costat.

Diumenge a la tarda, surten acaramel·lats com colomins del cinema. “Va, Isidre, i per què no..?”. Li torna a donar una excusa – una més – i, de sobte, veu esgarrifat que ella ha començat a plorar. “No t’agrado, només estàs amb mi per passar l’estona” – li diu –. A ell, aquestes paraules el fereixen com fletxes punyents i la fita amb el cor trencat a bocins. Llavors és ell qui sanglota violentament, amb els ulls plens de llàgrimes i el nas regalimant de mocs aigualits. Ella atura el plor en sec i l’esguarda, astorada, amb la boca mig oberta. Quan aconsegueix explicar-li que és de naturalesa híbrida (mig home, mig robot), l’Andrea esclata a riure. L’acusa de ser un maniàtic. “Escolta, jo dormo amb una fèrula que sembla un morrió enorme… I què passa? Això em transforma en un gos perillós?”.

Una baluerna és una cosa que fa molt d’embalum o bé un objecte (generalment un moble o una màquina), que és gran i pesat, que està mal fet o que és poc útil. També se’n pot dir andròmina, trast o trasto. En castellà, és un “armatoste” o un “mamotreto”.

I colomins és l’equivalent de “tortolitos” en català.