13 Dic

Préssec

per Xènia Ribas @canetmar80

En Martí i la Núria sopen amb l’Albert i la Clàudia. Ells dos es coneixen des de ben petits. Han estudiat sempre junts, fins i tot a la universitat. L’Albert diu sovint en broma que va decidir estudiar història sense que li interessés gaire, només per no separar-se de l’amic de l’ànima. Tenen la sort, a més, que la Núria i la Clàudia s’avenen molt. “Som molt afortunats, eh, xaval, perquè mira que en són de complicades, les dones!”. Les trobades són sempre idíl·liques. Es senten tan a gust, tots quatre…

Des de fa uns mesos, però, hi ha alguna cosa que s’ha començat a esguerrar. De mica en mica, en Martí ja no té ganes de veure’ls. S’estima més estar sol amb la Núria. Aquell dia, malauradament, no ha pogut esquivar el sopar. La vetllada transcorre amb una conversa amena i grans rialles. En Martí, en canvi, està taciturn i mig absent. No treu la mà de la falda de la Núria i, de tant en tant, li estira un mixelín, distret. L’Albert està explicant no sé què d’un article que va llegir al diari i les noies l’escolten amb atenció, enriolades. En Martí intenta esbossar un somriure per integrar-s’hi que més aviat acaba sent una ganyota de fàstic. Al final, para l’orella: l’Albert està parlant d’intercanvis de parella! No se’n sap avenir… Serà porc obscè!!! Esclata, enfurismat.

– Però tu què coi t’has cregut?! Això ja passa de taca d’oli, nen! Ja sé que et vols tirar la Núria des que la coneixes però és que ara t’has excedit, collons!

Es fa un silenci sepulcral al restaurant. La gent de les altres taules es gira i els mira dissimuladament.

– Martí… Hòstia, Martí! Això sí que no t’ho consento… Ostres, no és el primer cop que passem per aquí però mai no m’hagués pensat que el blanc podria ser jo! Però que no veus que estàs fent el préssec? Què et passa? Que vols passar-te la vida perdent amics o que? Encara’t ja d’una vegada a la gelosia dels nassos, cony! No veus que tens un problema, nano?

– Mira, Martí, no sé si perdràs amics o no però pots estar ben segur que qui t’engegarà a la merda si em tornes a armar un sarau així seré jo!

La Núria s’aixeca, es posa la jaqueta i surt del local irada i vermella com un pigot. No és la primera vegada que li ha hagut d’aguantar un estirabot d’aquests però el d’avui ha estat majúscul. Un sol pensament simple, primari, ressona dins del seu cap: “serà imbècil!”. Mentrestant, una llàgrima solitària li llisca per la galta dreta i, malgrat que encara no n’és conscient, l’avisa que alguna cosa s’ha trencat.


Fer el préssec (o el paperina) significa fer el ridícul.

 

 

One thought on “Préssec

  1. Pingback: Taleia - Revista Rosita

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *