17 Ene

D’una palla, fer-ne un paller

per Xènia Ribas @canetmar80

L’ha engegat a dida. I, si és sincer amb ell mateix, no es pot pas dir que d’una palla n’hagi fet un paller. Va anar a buscar-la a la perruqueria per fer-li una sorpresa i convidar-la a sopar. I, quan va arribar-hi, va veure com un home l’agafava del braç esquerre i li acariciava amb un gest suau que li va semblar més que evident. Es somreien amb complicitat i va poder copsar-los les mirades. Unes mirades on va entreveure clarament el desig, l’amor, la passió. Tot el que li corresponia a ELL. Va embogir. S’hi va adreçar enfurismat i va començar a cridar-los no recorda ben bé què. De res no va servir que la Núria intentés explicar-li que era aquell company de feina de què li havia parlat. Pràcticament ni la sentia. No, ni els sentia ni volia escoltar-los. Vist amb perspectiva, tampoc no podia: havia perdut el control. El paio va marxar fulminant-lo amb uns ulls carregats d’ira que ell va confondre amb gelosia. Quan el va perdre de vista, a poc a poc, va començar a asserenar-se. Va ser llavors quan es va topar amb els ulls de la Núria. Creu que mai més no podrà esborrar aquella mirada de la seva memòria. Traspuava ràbia i vergonya però això no era nou, ja s’hi havien topat. El que va trencar-lo va ser adonar-se que, a més a més, l’estava fitant amb por.

Des d’aleshores, no l’ha tornada a veure. No sap ni on és. La setmana passada va recollir els trastos del pis amb premeditació i traïdoria, mentre ell estava treballant. Només li va faltar la nocturnitat. De res no li ha servit escriure-li missatges llarguíssims en què li explica que aquella setmana estava molt cansat i que havia passat molts nervis a la feina. I això que no sap que havia deixat la teràpia…

I ara ja fa massa dies que en Martí no aconsegueix dormir bé ni apaivagar els nervis. Perdre-la l’ha buidat. Però és que no només és la seva absència, la foscor dels dies, la solitud i la grisor del pis… Sense rumiar-ho gaire, quasi per instint, agafa el telèfon i li truca. Perquè el pitjor de tot és que, aquell dia, els ulls de la Núria es varen convertir en petits miralls esquerdats i s’hi va veure reflectit, de manera que la basarda que traspuava ella també la va sentir ell. I des de llavors, en Martí, que no s’havia plantejat mai ni tan sols que pogués tenir un problema, s’esborrona d’ell mateix perquè, per primer cop a la vida, dubta del seu límit, d’on pot ser capaç d’arribar. Dimarts que ve tornarà a anar a la psicòloga. Aquella mirada el turmenta… D’algun lloc bé que han de sortir els monstres… – pensa –.


“D’una palla, fer-ne un paller” significa exagerar les coses i donar gran importància a les coses petites.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *