Mentides
Com cada dia, la guineu surt a passejar pel bosc encantat. Avui fa un sol espatarrant que li ressalta el pelatge pèl roig i que fa que li vingui més de gust que mai fer el tomb.
Quan fa un quart d’hora que camina, es topa amb la rateta que escombrava l’escaleta. La rateta la fita, tota sensual, i li pregunta que com li està el vestit nou que es va comprar ahir al mercat de sota del roure caigut. Ella la mira i amb prou feines pot reprimir la ganyota. Perquè la rateta menja tant i tant que ja fa temps que s’ha convertit en ratota. I a la ratota, que voreja l’obesitat mòrbida, aquella peça tan estreta i curta no li està pas gaire bé perquè se li escapen uns sacsons immensos per tot arreu. No, definitivament, no li queda gens bé. La guineu, però, li adreça un somriure entusiasta mentre diu la primera bòfia del dia: “aquest vestit és preciós i tu cada dia estàs més maca. No saps com et ressalta la silueta!”.
La guineu segueix voltant, encara amb la imatge de la rateta al cap, quan es topa amb el conill, que li mostra, tot orgullós, el conte que va acabar d’escriure ahir a la nit. Ella s’asseu a llegir-lo a la falda d’un pi mentre ell l’observa intentant dissimular però sense treure-li la vista de sobre, impacient. La guineu ha de fer uns esforços colossals per no adormir-se. Perquè el que escriu el conill sempre és pesat, avorrit i soporífer. Amb prou feines si s’entén… Tanmateix, ella alça la vista amb un somriure d’orella a orella i li diu “ostres, senzillament, és boníssim! Aquest segur que te’l publicaran!”. Quasi no pot contenir la rialla amb la guatlla que ha deixat anar.
Continua passejant, encara mig estabornida i amb una mica de mal de cap pel conte, quan la saluda la mofeta. Li diu que s’atansi, que s’ha comprat un perfum nou a la illeta del mig del riu i que l’hi vol ensenyar. La guineu fa el ronsa però no se’n pot lliurar. Intenta aguantar la respiració, tot i que no pot evitar que l’envaeixi la flaira fètida. Ha de contenir les arcades i, fins i tot, hi ha un moment que es pensa que caurà en basca. Però la guineu, tota estoica, fa el cor fort i diu a la mofeta una butllofa tremenda: “amb aquesta aroma tan distingida, sembla ben bé que ja hagi arribat la primavera… És tal com si tots els arbres ja haguessin florit!”.
La guineu arriba a casa, extenuada. Alhora, es sent contenta i feliç. Així mateix, la rateta, el conill i la mofeta reposen en sengles llars, també tot cofois.
L’endemà, com sempre, la guineu surt a passejar pel bosc encantat. Aquell dia, tanmateix, no es troba ni la rateta, ni el conill ni la mofeta. De fet, no es troba a ningú. S’estranya i hi ha alguna cosa dins seu que li recomana que torni cap a casa, que tot són senyals de mal averany. Tot i així, decideix no fer cas a aquesta veu interior i continua el tomb.
Quan està arribant a la plaça major del forest, comença a sentir unes veus que, a poc a poc, s’adona que més aviat són crits. I quan tot just trepitja la pinassa que en decora el terra, se li claven tot d’ulls enfurismats al damunt. Ni tan sols aconsegueix tartamudejar un què passa. Un primer crit: “mentidera!”. “Però com has gosat dir a la ratota grassa i immensa que aquest vestit li cau bé?”. “Si hi ha més carn que roba…”. “Calla, eriçó! Tros de beneit! Que tu t’has empassat que les teves punxes esmolades són de tacte agradable i gustós!”. “I el conill? El conill què?”. “Que es pensava que guanyaria un premi literari!”. “Home, no ho descartis, que a la Rahola n’hi han donat un…”. El conill, completament dolgut i trasbalsat per la consciència just adquirida d’escriptor fracassat, inquireix la guineu. “Però com m’has pogut fer això? Com… Com ens has pogut fer això? Però per què tantes garrofes? Et deus haver divertit, oi? Quan arribaves a casa, et devies ben cargolar de riure pensant en nosaltres… Com et pot agradar tant dir nyepes… És… És repugnant”. I els altres, fent bona la dita arbre a terra tothom li fa guerra, s’hi sumen i li criden “sí, sí, guineu mentidera, per què tantes boles?”.
I la guineu, trista, prou que els intenta explicar que eren mentides pietoses i que el que volia, malgrat els enganys, era fer-los feliços. Però ni tan sols l’escolten. Ser conscient de les mancances i els defectes propis és molt dur i volen un culpable per acanissar-s’hi. Qualsevol cosa menys mirar cap endins.
La guineu torna a casa, destrossada i ferida.
Des d’aquell dia, el bosc ha deixat d’estar encantat.
Bòfia, bola, butllofa, garrofa, guatlla i nyepa tenen en comú que una de les seves accepcions vol dir mentida. No sé si vol dir alguna cosa que una llengua tingui tantes paraules sinònimes d’aquesta… Algú ho hauria d’investigar.