per Xènia Ribas Beltran

La Clara bussejava per les aigües límpides de la cala Pregona perseguint un peix llargarut i prim que l’havia encuriosida quan l’havia mirada amb aquells ulls rodons i tan, tan sortints que semblava que li haguessin de caure en qualsevol moment. Li va fer gràcia perquè li va recordar la veïna del 4t 2a. De sobte, va notar que l’animaló era força més veloç que ella. Es va sentir cansada i va decidir reposar una mica en una roca que fregava la superfície. Però quan s’hi va asseure…

Va tornar a la sorra, tota adolorida. El seu company l’esperava torrant-se com un llangardaix a la tovallola i li va preguntar, sentint-se absolutament enginyós: “Com ha anat això? Fas competència a la Belmonte, eh? Però tu encara ets més guapa i més sirena, amor!”. Ella, el va mirar de fit a fit, mig incrèdula mig indignada. Com podia ser que, després de dos anys de relació, encara no s’adonés del dolor que traspuava la seva cara??

– Com ha anat? Que com ha anat??! Mira; Jaume, mira!!! – i es va girar d’una revolada, mostrant-li les natges d’un vermell intens i irritades, amb les calces esfilagarsades.

– Eh?? Però què t’ha passat? – ell, reprimint la rialla.

– Que estava seguint un peix amb la cara de la veïna, he volgut descansar en una roca i, i… Que estava tota plena de garoines, Jaume!

Garoines (o garotes) és una paraula molt bonica sinònima d’eriçó de mar. I si transformem aquesta petita història en una faula, la moralitat fàcil seria que la curiositat, de vegades, punxa.