por Xavi Ballester

(1a part)

L’àvia era una dona de mides grans. Alta, amb les espatlles amples i l’esquena forta, amb uns braços i unes cames fibrades, l’àvia tenia complexió de nedadora, tot i que, que jo sàpiga, mai havia practicat cap esport. Si no la coneguessis, diries que era una atleta retirada, d’aquelles que fa anys han deixat l’alta competició però el seu cos encara conserva les restes d’un passat gloriós i competitiu. L’abandó per arribar primera a la meta, però, ha estat fet a consciència i per aquest motiu el cos es mou amb tranquil·litat, sense presses. S’ha acceptat, no hi ha cap lluita dins seu. L’àvia tenia una boca generosa, que obria tota quan reia i mostrava unes dents blanques, encerclades per uns llavis fins i lleument rosats. Recordo les seves mans, grosses, amb un palmell llis i uns dits llargs, però arrodonits, sense que es marquessin els artells. Recordo que pensava que amb aquelles mans l’àvia podia arribar a tot arreu, que res s’escapolia dels seus dits. Tot i la seva grandària, eren unes mans tendres, que semblaven no prémer res amb força, però amb uns moviments precisos, cada dit al lloc exacte perquè mai res caigués d’aquelles mans delicades. En general, tots els moviments de l’àvia eren delicats i ferms al mateix temps. La seva complexió atlètica encara ressaltava més la feminitat dels seus moviments. Recordo com ajuntava i arronsava les cames per asseure’s amb els peus a sobre del sofà. Aquelles mans amb els dits allargats i molsuts no paraven de pentinar els seus cabells curts i poblats de canes; començaven des del principi del front i quan arribaven al final del clatell els premien amb força, com si no volguessin que se n’escapés cap ni un. Recordo que em sorprenia que l’àvia dugués els cabells més curts que el seu net i que els meus companys de classe. L’àvia mai se’ls va tenyir, la recordo amb els cabells curts i cada cop més grisos, però mantenint sempre una aparença de fortalesa i vitalitat.

Recordo l’àvia sempre sola. O amb mi. Però els nets, tot i que puguin ser estimats com un fill, no compten com a companyia per a una dona. Això ho he après amb els anys. Malauradament, llavors no n’era conscient.

Un d’aquells matins en què la nit abans l’àvia havia posat una rentadora, em vaig llevar esperant compartir de nou amb ella el ritus dels llençols. Em vaig llevar i vaig anar cap al menjador decidit a prendre el cistell de vímet de la roba neta, però el cistell no hi era. No el vaig trobar sobre la catifa, on l’àvia sempre el col·locava un cop havia recollit la roba de l’estenedor. Era el darrer que feia abans d’anar-se’n a dormir, després de deixar-me al meu llit. Jo m’adormia escoltant el so de les seves passes del menjador al safareig, on teníem l’estenedor.  Em vaig quedar aturat una estona sense saber què fer. La casa era en silenci, era molt estrany, l’àvia no se’n podia haver oblidat. No recordo quin dia de la setmana era, però imagino que deuria ser cap de setmana perquè tampoc es sentien els veïns. Vaig tornar enrere i vaig travessar el passadís fins a la cuina. L’àvia no hi era. Desconcertat, em vaig quedar al llindar de la porta. La cuina era estreta, amb un enrajolat que formava un mosaic de rajoles marrons i blanques a les parets i al terra, fet que semblava allargar encara més el trajecte fins a l’eixida del safareig.  Vaig agafar aire i vaig caminar decidit per sobre d’aquell taulell d’escacs sense peces fins arribar a l’eixida i obrir sense aturar-me la porta de vidre opac que la tancava. De sobte, davant meu van aparèixer els llençols estesos voleiant en el buit amb la brisa suau que s’aixecava a primera hora del matí. Me’ls vaig quedar mirant una bona estona, assossegat per aquell lleu moviment. A cada alenada, les puntes es plegaven sobre si mateixes amb uns moviments flonjos i mig endormiscats. Semblava un ball quan la música s’ha acabat i la darrera parella de ballarins es manté en mig de la pista, aliena a tot, balancejant-se quasi sense moure els peus. Quan el vent bufava una mica més fort, els llençols es fregaven amb els barrots de ferro rovellat de la barana del safareig. El polsim del rovell, de color de préssec madur, que s’adheria als llençols, era el que l’àvia espolsava amb el moviment enèrgic dels seus braços als matins. Però, no aquell. Recordo que vaig col·locar una capsa vella de fruita al costat de la barana per enfilar-m’hi i poder despenjar un dels llençols. Vaig sortir de la cuina caminant enrere, amb el llençol agafat per les puntes i arrossegant-lo sobre les rajoles marrons i blanques de la cuina sense deixar de mirar el ball de la resta de llençols de l’estenedor. En assolir el passadís, vaig anar directe a l’habitació de l’àvia.

Ajaguda al llit, em va semblar que estava plorant. “Estic bé, fill, no t’amoïnis. Ves al menjador que ara plegarem els llençols.” Vaig obeir sense fer preguntes. Al cap de no res, l’àvia va venir, em va acaronar en passar vora meu sense aturar-se i va lligar les dues puntes del llençol a la prestatgeria. Tot i el seu esforç per evitar-ho, les llàgrimes van pujar-li de nou als ulls. Jo no vaig dir res. De seguida l’àvia va començar a fer volar el llençol i les llàgrimes van desaparèixer. Seriosa, em va dir que aquell seria el darrer cop que plegàvem llençols, que jo ja era massa gran i que ella tenia massa feina per entretenir-se tant. Pel to de la seva veu, feble i entretallat, vaig saber que l’àvia no volia dir-me el que m’estava dient, però no vaig insistir. Els seus ulls tornaven a estar plorosos.

Aquest matí he anat a casa de l’àvia. Feia temps, massa temps, que no passejava pel carrer Providència. Quan he entrat al pis, sols obrir la porta m’he dirigit a la seva habitació. Em guiava una mena de convenciment, de certesa intangible. He encès el llum perquè la persiana de la finestra era baixada i no entrava la claror del dia. He obert les portes de vímet del vell armari de l’àvia i hi he trobat una caixa de cartró mig oberta plena de llençols; tots impecablement plegats. Aquest cop, si que els he trobat o, millor dit, aquest cop l’àvia si que m’ha deixat trobar-los. En una de les puntes, els llençols tenien brodat amb lletres minúscules de fil vermell un nom, Aurora Reguan. Després de tants anys, mai fins avui m’hi havia fixat. En desplegar el darrer dels llençols han caigut a terra dos bitllets d’avió descolorits sense fer servir i a nom de la meva àvia i de l’Aurora Reguan. La tinta estava quasi esborrada i no es podia llegir la destinació, però si que he aconseguit llegir la data: 17 de març de 1971, el dia que van morir els pares. De cop, ho he entès tot. Com la lluna que pren la seva claror al sol, tot l’amor que l’àvia m’havia lliurat era un amor manllevat i ja era massa tard per retornar-lo a la seva propietària. O potser no.

És per aquest motiu que ara sóc en el darrer tren de Rodalies del dia camí de Vilassar de Mar, i no sóc a l’enterrament de l’àvia. Segur que hi serà tota la gent que no en sap res d’ella, que desconeixen i desconeixeran sempre la seva veritable raó per viure, la persona a la qual va estimar cada dia de la seva vida.  Plogués o fes sol, fos hivern o fos estiu, com quan plegàvem llençols al menjador de casa. L’amor que la feia llevar-se cada dia i que, excepte jo fins aquest matí, ningú va desvetllar mai. De totes maneres, l’àvia odiava els capellans i les creus, i estic segur que no hauran respectat ni això. Falten dues parades per arribar. Tots els llençols que he trobat a la caixa encara conservaven l’etiqueta d’on havien estat comprats, una botiga de roba de casa de Vilassar de Mar. És l’únic que tinc i ves a saber si ni tan sols encara existeix aquesta botiga. No sé si trobaré l’Aurora Reguan, si encara és viva i tampoc sé què seré capaç de dir-li si la veig. Falten dues parades i encara no sé què puc dir, què es pot dir quan ets davant d’algú amb qui tens un deute que saps que mai no podràs satisfer. Tinc por de no trobar les paraules i tinc por que ella tingui massa paraules per llençar-me. Alhora, però, tinc la sensació que fa molt de temps que m’espera, que aquest petit llarg viatge ja estava programat des de temps ençà. L’àvia mai no deixava res a l’atzar. Tota una vida basada en la meticulositat del dia a dia per protegir el seu amor i precisament quan ja no hi és trobo els llençols, el nom brodat, els bitllets. Em fa l’efecte que estic seguint les instruccions que l’àvia havia deixat preparades, que avui jo sóc el missatge i el missatger, que la meva presència davant de l’Aurora Reguan li farà saber que la persona que tots dos havíem estimat ha mort.

Tots dos vàrem estimar l’àvia, però sols a mi em van deixar fer-ho. L’àvia ens va estimar a tots dos però sols van deixar-la estimar-me a mi. Si sóc capaç d’estimar és perquè l’àvia va estimar l’Aurora Reguan.

Avui és divendres i duc llençols nets sota el braç.