07 Mar

“Eina” de Marc Romera

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Eina

El teu ofici de dir sang com qui diu aire requereix un instrument de precisió que esclata viu directament al centre grumollós de la consciència. Si és transparent, s’oblida i va. Tots els fanals que fan segurs carrers i places, a la nit, maten la nit, la transfiguren, la maltracten. I transvestida no pot ser perquè la nit se l’ha de veure sense llum, interpretant-la. Un instrument precís, opac, que omple de signes el silenci i nega llum, perquè la llum és evident. Massa evident per fer-ne una alenada de certesa.

 

Muda

Un discurs oracional que mai no acaba pot ser un cercle circulant; una frase repetida a si mateixa pels efectes del mirall obsessiu de la sintaxi que remena reincident l’obsessió per fer-se entendre com si Bach. I és així que el geometrisme corporal de les cadires es retalla la perilla i té goteres al clatell. De tan d’hora que se’ns lleva, el polsim de sexe als dits perd l’essència de mar fonda que es podreix. Només son, encara santa, es manifesta a les genives del paisatge circular que ens permet un mar, un delta, o el rocam del cim més alt.

 
Romera, Marc.  La nosa. Barcelona: Proa, 2014. Premi Carles Riba 2013.

 

07 Mar

Garoina, garota

per Xènia Ribas Beltran

La Clara bussejava per les aigües límpides de la cala Pregona perseguint un peix llargarut i prim que l’havia encuriosida quan l’havia mirada amb aquells ulls rodons i tan, tan sortints que semblava que li haguessin de caure en qualsevol moment. Li va fer gràcia perquè li va recordar la veïna del 4t 2a. De sobte, va notar que l’animaló era força més veloç que ella. Es va sentir cansada i va decidir reposar una mica en una roca que fregava la superfície. Però quan s’hi va asseure…

Leer más

07 Mar

Sense llençols (2a part)

por Xavi Ballester

(1a part)

L’àvia era una dona de mides grans. Alta, amb les espatlles amples i l’esquena forta, amb uns braços i unes cames fibrades, l’àvia tenia complexió de nedadora, tot i que, que jo sàpiga, mai havia practicat cap esport. Si no la coneguessis, diries que era una atleta retirada, d’aquelles que fa anys han deixat l’alta competició però el seu cos encara conserva les restes d’un passat gloriós i competitiu. L’abandó per arribar primera a la meta, però, ha estat fet a consciència i per aquest motiu el cos es mou amb tranquil·litat, sense presses. S’ha acceptat, no hi ha cap lluita dins seu. L’àvia tenia una boca generosa, que obria tota quan reia i mostrava unes dents blanques, encerclades per uns llavis fins i lleument rosats. Recordo les seves mans, grosses, amb un palmell llis i uns dits llargs, però arrodonits, sense que es marquessin els artells. Recordo que pensava que amb aquelles mans l’àvia podia arribar a tot arreu, que res s’escapolia dels seus dits. Tot i la seva grandària, eren unes mans tendres, que semblaven no prémer res amb força, però amb uns moviments precisos, cada dit al lloc exacte perquè mai res caigués d’aquelles mans delicades. En general, tots els moviments de l’àvia eren delicats i ferms al mateix temps. La seva complexió atlètica encara ressaltava més la feminitat dels seus moviments. Recordo com ajuntava i arronsava les cames per asseure’s amb els peus a sobre del sofà. Aquelles mans amb els dits allargats i molsuts no paraven de pentinar els seus cabells curts i poblats de canes; començaven des del principi del front i quan arribaven al final del clatell els premien amb força, com si no volguessin que se n’escapés cap ni un. Recordo que em sorprenia que l’àvia dugués els cabells més curts que el seu net i que els meus companys de classe. L’àvia mai se’ls va tenyir, la recordo amb els cabells curts i cada cop més grisos, però mantenint sempre una aparença de fortalesa i vitalitat. Leer más