per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia ja fa temps que ha conclòs que hi ha un complot mundial del qual és la víctima principal: és la rebel·lió d’Eros en contra seu. Realment, tant si ho mira del dret com del revés, no es pot negar que la mala sort governa des de temps immemorials la seva vida amorosa. És inqüestionable que si un adjectiu la descriu amb precisió no és ni alta, ni prima ni morena; tampoc intel·ligent, divertida ni esquerpa… No, el qualificatiu, el seu qualificatiu és, sens dubte, malastruga. Sílvia la malastruga. Hola a tothom.

El primer xicot la va deixar perquè els seus pits no creixien a la mateixa velocitat que els de la majoria de les companyes de la classe (i, ai, Sílvia, és que la pressa per magrejar melons em cou…). El segon li deia molt amorosament que sí, que t’estimo, nineta, però és que amb tu em passo una tarda sencera picant pedra per robar-te un petonet esquifit i, llavors, prefereixo jugar a bàsquet amb els amics. El tercer – ja una mica més granadets tots dos – tenia una obsessió compulsiva en remenar-li l’entrecuix, que manipulava barroerament com si fos paper de polir; i, en canvi, feia com qui sent ploure quan li explicava les seves inquietuds juvenils que ara li semblen bajanades però que llavors li anava la vida. El quart li va fer el salt amb la seva presumpta millor amiga (Judes!). I el cinquè – bufa, aquest ja va fer més mal – era l’home perfecte. Perfecte fins que varen conviure. Ho varen intentar ben bé quatre anys llargs – aquella obstinació de ha de sortir bé si us plau per força – i, tant varen forçar-se, que varen acabar detestant-se. I, des de llavors, rotllos. D’una nit, d’unes setmanes, alguns, fins i tot, de mesos… Però rotllos, sempre rotllos. En tots, ha sentit que era l’home de la seva vida, que aquesta vegada sí, que és ell el meu príncep blau.

I aquestes són les grans històries d’amor de la Sílvia la malastruga (hola a tothom!). Sempre s’ha pres prou bé els desenganys amb la diferència que, ara, ja n’ha fet trenta-nou i li agradaria trobar un home i formar una família. Per això, encara que la feina li encanta, no pot evitar, tot el dia envoltada de nens, fer sovint cara de pomes agres.

Malastruga és una persona que té o porta desgràcia i malastrugança és mala sort.  Benastruc i astruc és algú sortós, afortunat. Astrugància significa sort, fortuna.

D’una persona o cosa malastruga també en podem dir ominós, atziac, infaust, desastrat, dissortat o malaurat. En castellà, en diem “gafe”.

A banda, la pega és la mala sort que sembla que persegueix algú. D’aquí, l’expressió “estar de pega” i la frase feta “qui està de pega, a cada punt ensopega” (qui té mala sort topa contínuament amb adversitats) o la variant “qui està de pega fins amb els collons ensopega”.