05 Abr

“John Ford a París”, Capítol 36

per Maiol de Gràcia

Les derrotes 1

De la meva estada als Estats Units d’Amèrica -interval que inclou els onze mesos que van de l’Agost del 1990 al Juliol del 1991- en vaig treure un grapat d’experiències que encara avui m’afecten diàriament. Suposo que no hi ha cosa més definitiva per a una personalitat adolescent que el fet d’haver-se d’adaptar a una cultura que no és la seva ni ho serà en el futur. Tot allò va tergiversar-me la vida en infinitud de vessants. Va ser aquí on vaig entendre que les meves passions principals eren -i serien per sempre- la lectura i l’escriptura. I aquí segueixo: llegint i escrivint sense parar.

Tot plegat em va frapar molt intensament. Ara ho veig des de la perspectiva dels anys, però ja aleshores, gairebé des del primer instant, vaig intuir que les diferències culturals marcarien el camí, que seria des d’aquesta posició d’indefensió des d’on superaria els diversos obstacles que la vida m’anés presentant.

Per començar, no vaig trigar a entendre que el concepte d’existència de l’adolescent rural de la zona muntanyenca de Califòrnia, de l’àrea que va entre Sacramento i el llac Tahoe, no tenia res a veure amb la versió a mig desenvolupar del mediterrani urbanita del nord, més concretament el català, barceloní i de família treballadora de Gràcia desplaçada a l’Eixample dret -on cada casa és un món ple de petits replecs multidisciplinaris que formen i deformen una personalitat per definir- que jo pretenia ser. Aquella gent tenien molt poc a veure amb mi. Poc, per no dir res. Això, que a alguns us podria semblar fins a cert punt angoixant, a mi em va servir de truc perfecte per despistar la solitud. Així, m’hi vaig posar amb ganes renovades. I he de confessar que en vaig gaudir plenament.

Perquè va ser arribar i bufar i fer ampolles, res del que passava al meu davant no portava mai impregnat l´olor de suat de la rutina habitual. Em passava el dia observant-ho tot sense entendre gaire cosa en la seva totalitat. Quan va començar l’escola, em van entaforar en una aula on somreia a la gent que passava per davant meu dirigint-se d’un cantó a un altre d’una escola enorme d’una sola planta però amb moltes àrees comunicades per parcs i jardins, amb pavellons i camps d’herba immensos de futbol americà, de baseball, de soccer, d’atletisme i del que fes falta, que metres de terra fèrtil en tenien per donar i per vendre. Tot era gran i portava incorporat una pàtina de modernitat antiga que em va semblar força atractiva mentre no vaig comprendre que no era modern, que ni tan sols era creïble, que no funcionava, que era interessant  per distint però que no tenia sentit, que aquella gent en el fons no era feliç, si de cas no de la manera com ho érem la majoria de nosaltres, els catalanets de pro, cosa que sembla complicada de defensar ja de per si però que era així des del meu punt de vista, i que encara avui ho és.

Parlo, evidentment, dels adolescents. Els adults amb què em vaig topar no em vaig atrevir a jutjar-los per manca de perspectiva. En aquella època jo tenia dinou anys i no hi veia gaire més enllà dels meus amics, la meva música i la meva habitació. Els adolescents, en canvi, la majoria dels que vaig tractar a fons com a mínim, sí que m’atreveixo a dir que abraçaven  tots els extrems d’una derrota infinita, insondable, profundament interessant. Allà no existia el terme mig i tothom semblava haver desistit pel que fa a la seva recerca. La tendència general semblava provar de formular cada dia amb més ímpetu que allò no tenia ni un bri de sentit, que l’únic que valia la pena era amarar-se de competitivitat, d’alguna competitivitat, la que fos, i no deixar-la escapar mentre la cosa donés de si. Era tremend. Qui no era el millor/pitjor en alguna cosa no existia. Ni tan sols se sentia part de si mateix, i per tant passava a ser una mena de no-res enorme, una taca negra inexistent que es passejava pels passadissos encatifats de la high school miserablement orgullós de, com a mínim, ser el més no-res. Tot passava per aquest sedàs. Hi havia una necessitat malaltissa de reduir-se a la mínima expressió. Existien els més animals, els més cowboys, els més gores, els més cool, els més freaks, els més guiris, els esportistes més populars, tota una colla de més-alguna-cosa que es minimitzaven els uns als altres a la mínima expressió de l’excentricitat, que s’acceptaven com a companys de trajecte sense cap mena de mirament.

Jo m’ho mirava bocabadat, espaterrat, incapaç d’entendre d’on provenia aquella manera de ser i de fer que no havia vist mai de manera tan nítida i sincera. Vaig pensar que això no passaria mai a la meva cultura, però han passat els anys i ja no ho tinc tan clar.

La Cathy m’obre la porta. Deixo de pensar i interactuo amb la millor host-mother del món. M’abraça i plorem una mica els dos.

Ja us explicaré que tal.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *