Els recompto una vegada i una altra.

Quinze.

No setze, no, quinze.

On ha anat a parar el que falta?

Sospiro davant la constatació de la gran absència. M’ho veia venir. Ja fa unes quantes rentadores que un d’ells s’esmuny inexplicablement. Em pregunto si dins l’ull de bou on  aboco la ronya familiar hi ha un forat negre, una drecera espaitemps per on desfila cada vegada el mitjó rebel, el gran insurrecte. Procuro introduir-los de dos en dos, a poc a poc, gairebé amb afecte, sabedora que m’acomiado d’un d’ells per a sempre. Però quin? De quin vindrà la traïció?

Els capgiro amb suavitat. Reviso les gomes, trec les filagarses, frego amorosament les taques. M’agrada veure com amb el producte adient els de tennis recuperen la blancor; semblen tan innocents i mansuets! Però creu-te-la tanta candidesa, en el fons són els més punyeteros. Ja me’n falten quatre. De tota manera els d’executiu, amb alguna carrereta de no res camuflada pel canalé, ja els encalcen. Negres, fins, de fil d’escòcia. Tres que no hi són. I què me’n dieu dels llargs escolars? Ai, aquests! Hipoal·lèrgics, amb funció transpirable i antibacteriana, biotecnologia pura m’han assegurat. Ha. Com tots els altres, un de color albercoc i un altre de turquesa ja fa temps que es passegen per l’hiperespai.

Amb les mitges ja no he gosat, covarda. Les rento a mà a la pica del lavabo.

El meu marit se’n fa creus i els nens diuen que la mama perd el cap. No comprenen la conxorxa a la que estic sotmesa. I no puc evitar pensar si s’hi acabaran afegint les calces i els calçotets i alguna samarreta vella amb ganes de disbauxa. Els imagino en una realitat paral·lela enfotent-se del meu escrutini. Un aquelarre de teixits, amistançats el punt i el cotó, la licra i el niló, tot ells capitanejats pels mitjons que es dobleguen de riure pels sécs suats mentre engrandeixen els forats dels talons.

Malparits.