08 May

Intempessions considentives

Intempessions considentives

                                                            Weimar, 1900

per Sebastià Jovani

 Fer que cada paraula fidedignament ofertada en allò escrit aparegui, pel contrari, com a impúdicament inventada. Només la llampegada falsària que esquinça la nit del llenguatge pot convertir el pensament en quelcom tempestuós.

L’única qüestió tràgicament irreversible és la feblesa d’esperit, també coneguda com a estultícia epidèmica. Arribats a aquest cas l’únic sentit que prenen les coses és sempre en devallada. I com la lava que fa baixada del volcà, el destí final d’aquest descens es correspon sempre amb el corriol geològic magma-bassalt-pedra.

Conrear i fer germinar la voluntat de poder just per dessota el nas, imaginant-la un bosc frondós, selvàtic i ensems simètric en la seva terrible capil·laritat. Un desfici pilós al que batejar, amb pinzell de tigre esgrimit enmig d’un ritual d’animalitat profètica, com a «mostatxo».

Naltros, els hiperbordes.

He assajat en múltiples ocasions i amb un èxit rotund (impossible però de representar; heus aquí potser la veritable expressió de la seva rotunditat) el singular corpreniment que frissa la pell en cada retorn inextingible de les coses. Res d’això té a veure amb el rondo ni l’agonia circular de la combustió estoica. No se m’ocorre cap facècia que pugui competir en termes de mesquinesa ni de raquitisme amb el cercle perimetral del temps que es mossega la cúa essent aquesta cúa sempre la mateixa; la mateixa dentellada vertebral, el mateix punt de cretinisme autofàgic. Què nodridora resulta en canvi la tornada, el ritornello que es canta sempre diferent, que basteix l’esdevenir melodiós amb una cadència impossible de replicar a cada passa! Així es moldeja doncs l’eternitat: en el brunzit d’Aion que retruny sobre sí mateix en tant que no concep ni la solta ni la volta, ni el principi babau ni la desembocadura terminal. Sempre allà, tornant a i de l’entre-mig, com el Donnerstag.

A força de fer còpia tal vegada s’arribi a la benaurada senectut del pensar. Però a còpia de fer força s’embeu la vida de l’inesgotable decurs fluvial del viure.

La filosofia peca d’un xacrós problema: el de maldar per trobar-ne la solució.

Una alegria tan ampla, tan intensa, tan musical, que esdevé pura desesperació. En afirmar-ne la seva potestat, indefugible i tirànica, noto com un llagrimeig em llisca pel dintell de la parpella i torna a grimpar còrnia endins abans no ha arribat al promontori de la galta. La saliva macerada amb el batec de la sang es fa vi i em crema la gargamella mentre em sadolla una set que només puc explicar amb el saltironeig de mots equívocs. Amb els fragments sobreviscuts al pas del martell em construeixo una màscara de mil faccions cambiants amb la que amago ben endins, fins al darrer vèrtex de l’oblit l’home i conjuro en el seu lloc novament al Déu entre tots defenestrat, li clavo el parell de banyes amb ossada en espiral que mai hagué de perdre i, agafats de la mà, enfilem vers el darrer horitzó de l’estepa mentre reprenem la conversa allà on l’havíem deixat, interromputs pel safareig d’una ramat de predicadors que remugaven la pastura de pergamí dels seus sants pares i de les mares verges que els van parir.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *