216 Archives - Revista Rosita

Intempessions considentives

Intempessions considentives

Weimar, 1900

Fer que cada paraula fidedignament ofertada en allò escrit aparegui, pel contrari, com a impúdicament inventada. Només la llampegada falsària que esquinça la nit del llenguatge pot convertir el pensament en quelcom tempestuós.

L’única qüestió tràgicament irreversible és la feblesa d’esperit, també coneguda com a estultícia epidèmica. Arribats a aquest cas l’únic sentit que prenen les coses és sempre en devallada. I com la lava que fa baixada del volcà, el destí final d’aquest descens es correspon sempre amb el corriol geològic magma-bassalt-pedra.

Conrear i fer germinar la voluntat de poder just per dessota el nas, imaginant-la un bosc frondós, selvàtic i ensems simètric en la seva terrible capil·laritat. Un desfici pilós al que batejar, amb pinzell de tigre esgrimit enmig d’un ritual d’animalitat profètica, com a «mostatxo».

Naltros, els hiperbordes. Leer más →

Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny gaire eixerit

per Víctor Pàmies

Seny i rauxa. Nedar i guardar la roba. La puta i la Ramoneta. Aquesta dualitat tan catalana que podríem equiparar al Dr. Jekyll i Mr. Hide.

L’altre dia, precisament, m’arribava una consulta curiosa per correu electrònic. Em demanaven dites i refranys catalans sobre el seny i la rauxa. Del seny, un grapat: A bon seny, no hi val engany; A qui té sort, poc seny li basta; Anar amb seny de bèstia vella; Cabell llarg, seny curt; D’hora al llit, bo i matiner, hauràs salut, seny i diner; El que no té seny no té fred; El seny és el millor moble que tenim a casa; El seny i els cabells blancs no vénen per anys, sinó per afanys; Qui a trenta anys no té seny i a quaranta no té cabal, a cinquanta a l’hospital; Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny ben complit, etc.

I de la rauxa? Doncs de la rauxa només he trobat A rauxes, en el sentit d’anar a rampells, a llunes. En què quedem doncs, som un poble de seny o de rauxa?