Intempessions considentives
Intempessions considentives
Weimar, 1900
per Sebastià Jovani
Fer que cada paraula fidedignament ofertada en allò escrit aparegui, pel contrari, com a impúdicament inventada. Només la llampegada falsària que esquinça la nit del llenguatge pot convertir el pensament en quelcom tempestuós.
L’única qüestió tràgicament irreversible és la feblesa d’esperit, també coneguda com a estultícia epidèmica. Arribats a aquest cas l’únic sentit que prenen les coses és sempre en devallada. I com la lava que fa baixada del volcà, el destí final d’aquest descens es correspon sempre amb el corriol geològic magma-bassalt-pedra.
Conrear i fer germinar la voluntat de poder just per dessota el nas, imaginant-la un bosc frondós, selvàtic i ensems simètric en la seva terrible capil·laritat. Un desfici pilós al que batejar, amb pinzell de tigre esgrimit enmig d’un ritual d’animalitat profètica, com a «mostatxo».
Naltros, els hiperbordes. Leer más