Atzagaiada
– Marc, si us plau… Has tingut una relliscada. Bé, mira, d’acord. És igual. No et diré que m’agradi però no passa res. Passem molt de temps separats. És normal. Et confesso que jo també n’he tingut alguns, d’embolics. Però sempre he tingut clar que la meva família sou la Júlia i tu. Que encara que estigui a l’altra punta del món, casa meva és aquí, amb vosaltres. Va, mira’m als ulls. Amor, que això és una atzagaiada. Has de reflexionar…
– Alba, ja ho he fet. Mira, potser per a tu és el pa de cada dia però jo no n’havia tingut mai cap, d’aventura. I saps què és el pitjor de tot? Que sento que ets tu que m’has empès a tenir-la. Tant de temps sol… Però com vols que això funcioni?
– Crec que ets molt injust. Tu mateix m’has animat sempre a progressar professionalment. Em deies que estaves orgullós de mi… No ho sé, no ho entenc. Què se suposa que ha canviat ara?
– Ho has dut massa lluny, Alba. Has hagut de triar entre la família i la feina i ha guanyat l’empresa. I és legítim però no pots pretendre que això no ens passi factura, que tot romangui en una mena de status quo permanent i inalterable…
– Marc, amor… Pensa en la Júlia…
– És que ja ho faig. I saps què és el que m’entristeix més, Alba? Que ni tan sols notarà el canvi. Et veurà tan poc com ara.
L’Alba, acostumada a vèncer sempre, es sent derrotada. Va cap a la porta i estira la maleta. No sap ben bé si per inèrcia o per orgull però no es gira ni acota el cap. No es pensa pas arrossegar. A més, està segura que li trucarà d’aquí una estona, es disculparà i li admetrà que tot ha estat un rampell. Està molt nerviós d’ençà que sap que son pare està malalt, una reacció de dependència que a ella li sembla bastant infantil. Agafa aire amb profunditat i l’expulsa molt a poc a poc. Tanca la porta i accelera el ritme dels seus passos de tacó. L’avió surt d’aquí a dues hores i no pot fer tard.
Atzagaiada és una acció irreflexiva, que no considerem.