per Xènia Ribas Beltran

No hi ha parlat. Ni amb l’una ni amb l’altra… La veritat és que, després de tenir la conversa amb l’Alba, la reacció instintiva va ser córrer a buscar la Sílvia per dir-li que… per dir-li que res, amor meu, que jo ara mateix l’únic que vull és aixoplugar-me entre els teus braços i oblidar-me del món i de tot. Però el pare, tan savi, li va aconsellar que fes precisament el contrari: “rumia, reflexiona, fill… Que a camí llarg, passa curta…”.

I això és el que està intentant fer. Deixar que la ment, per fi, li voli lliure, lliure de traves i d’imposicions. Que ara ja he mogut fitxa i m’he tret tota la càrrega de sobre. I que no tinc cap obligació d’estimar-te, Alba, encara que siguis la mare de la meva filla. Que ni la Júlia ni jo, per a tu, no hem significat mai cap límit, cap impediment, que sempre has pres la decisió que TU has volgut prendre pensant només en TU. I no em diguis que sóc injust perquè no he parlat fins que he explotat i que no t’he deixat cap marge de reacció. I quan coi volies que ho fes si no et veia mai? No, no em titllis d’injust ni d’egoista, que no ho sóc pas. Bé, o potser sí. Però saps què? Que m’és igual. En tot cas, segur que no ho sóc més que tu. Ets TU que has triat l’individu. Ara no m’apel·lis la col·lectivitat, la família, la parella. Au, va, dona, corre sola. Corre TU sola que, al cap i a la fi, és el que has fet sempre.

I no, Alba, no. La Sílvia no és cap foc d’encenalls. Si una cosa no ha trontollat en ma puta vida al llarg dels últims mesos és aquesta.

Bon vent i barca nova, Alba. Arreveure.

Els encenalls són els trossos prims de fusta que es fan quan algú la treballa amb un ribot o una altra eina semblant i que surten enrotllats en espiral. I suposo que, per la facilitat dels encenalls de prendre en flames i després apagar-se, un foc d’encenalls és una cosa de poca durada, especialment si al començament porta molta força o esplendor i s’extingeix aviat.