Espinguet
Li fa l’efecte que aquesta veu d’espinguet li rebentarà els timpans d’un moment a l’altre… D’ençà de la irrupció de l’Alba a l’hípica i de la ruptura amb en Marc -bé, de fet, de ruptura, res, perquè un vincle inexistent no es pot pas trencar-, no pot dormir a les nits i els nervis li estan atacant les cervicals i la panxa com si fossin l’enemic a batre. I per acabar-ho d’adobar, aquesta caparra infernal que la rosega dia i nit, nit i dia…
La Sílvia la malastruga que, malgrat que de vegades fa cara de pomes agres, sempre ha estat una professional excel·lent i una mestra convençuda amb una vocació de ferro, ara sent que tot el seu món trontolla. No només és el fet d’afegir un fracàs més a la seva llista desastrosa d’amors de merda, no. Ni tampoc que la corrogui constantment aquesta sensació de no saber quin adjectiu la identifica més bé: imbècil, somiatruites o bleda assolellada. No, el pitjor de tot plegat és que ara, de cop i sense cap mena d’avís previ, la quitxalla li fa nosa. I, sobretot, en Nil. No el pot suportar… Quan se li apropa, la seva veu tan extremadament aguda li perfora el cervell. Sense poder-ho remeiar, el rebutja. Ho nota. I el nen també…
No sap què hauria de fer per tirar endavant. Es passa les hores pensant (i pensant i pensant…) com redreçar la seva vida i no en treu l’entrellat. Ho fa amb tanta freqüència i intensitat que acaba els dies turmentada i fatigada de la vida i d’ella mateixa. La Sílvia no s’adona que mai no trobarà la solució si no s’enfronta a la causa. Els nens la molesten, sí, però, tot i que la consciència es resisteix a acceptar-ho, és perquè, per molt que l’estimin, quan toca el timbre, arrenquen a córrer cap als braços de sos pares i se’n van. I, en canvi, quan ella arriba a casa, no n’hi ha cap que l’esperi…
Una veu d’espinguet és una veu aguda. A més, un espinguet és un so o un crit agut i també una persona xisclaire o cridanera.