23 May

A cal sabater, sabates de paper

per Xènia Ribas Beltran

Des de fa uns mesos, pràcticament d’ençà que va deixar de veure’s amb en Marc, cada capvespre surt a fer un tomb per la platja. S’acosta a trenc d’onades i trepitja la sorra humida, amb els peus descalços. Normalment, bufa una brisa suau que li fa voleiar els cabells i li acarona el rostre. Més aviat hi va per inèrcia, com qui passeja el dol sense vestir roba fosca. El mar sempre li ha transmès una mescla guaridora de pau i energia però, en aquesta ocasió, res de res. Perquè quan torna a casa està igual de fumuda que quan n’ha marxat.

Una tarda, mentre les ones li llepen els peus, es gira una ventada violenta tot d’un plegat, sense avisar. Els núvols es tornen omnipresents i el dia s’agrisa tan com ella. Comencen a caure primer unes gotes escadusseres i gruixudes que, cada cop, són més abundants. Quan ja és evident que diluvia, arrenca a córrer per tornar al poble. S’atura al cap d’un parell de minuts, panteixant, esgotada. L’aiguat, amb el vent, la colpeja tan fort que li fa mal. Una mica espantada, aixeca el cap mirant el cel amb el nas i el front arrufats. Sent que una ràbia cada vegada més intensa l’envaeix. Què més li pot passar? Els punys se li tanquen amb tanta força que se li claven les ungles als palmells de les mans. I, de sobte, crida amb un esgarip sec, ple de desesperació. Cau de genolls sobre l’arena i les llàgrimes se li confonen amb la pluja.

Quan arriba a casa, està xopa i congelada. Entra a la dutxa i, mentre l’aigua bullint li regalima pel cos, una veu interior desconeguda i cada cop més ferma li diu que sí, Sílvia, que en seràs capaç. Que trobaràs la forma, el coratge i l’empenta. Que, a voltes, t’equivocaràs, segur que t’equivocaràs, però tindràs la intel·ligència de rectificar i de saber-te fer perdonar. Que no, que no penso pas renunciar a un somni, al MEU somni. I, sense saber ben bé per què, des d’aquell dia, ja no té por.

I, així, la Sílvia la Malastruga decideix, per sempre més, plantar els homes i dir adéu a la malastrugança. Conscient que, com a mestra, té les eines i juga amb avantatge, trenca amb la màxima de “a cal sabater sabates de paper”. Ara ja fa dos mesos que està embarassada.


A cal sabater, sabates de paper (o el sabater és qui va més mal calçat o els fills del sabater van descalços) vol dir que el qui té més d’alguna cosa és el qui menys profit en treu, el qui en té més mancança. Equival al refrany espanyol de “en casa del herrero cuchillo de palo”.

 

2 thoughts on “A cal sabater, sabates de paper

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *