per Xènia Ribas Beltran

El dia en què la Clàudia va saber que, encara que a ella li semblés evident que tot era de color blanc, la Sònia va sostenir que, de nivi, res, que tot era d’un to blau, verd o gris, tant és, però que, en tot cas, de blanc, gens ni mica… Aquell dia… Aquell dia no va entendre ni un borrall i li va doldre profundament. Per molt que li expliquessin que cadascú veu les coses des del seu punt de vista, des de la perspectiva pròpia, ella va dir que sí, òbviament, però no va acabar de comprendre que la seva opinió blanca no fos més tinguda en compte que la d’un penell que, cada cop que bufava el vent, alternava, indistintament, en cadascuna de les tonalitats de la paleta de colors, disparant a tort i a dret contra qui se li antullava i, malgrat això, erigint-se com a víctima i sense assumir mai responsabilitats.

Es va consolar a si mateixa dient-se que el temps posa a cadascú al seu lloc i que, amb el pas dels mesos, la gent s’adonaria que ella havia adoptat una actitud respecte la Sònia que anava molt més enllà del que era exigible, que no va ser egoista i que va pensar en els entorns comuns més que no pas en ella individualment, encara que el que li venia més de gust era engegar-la a pastar fang i no tornar a veure-la mai més. Estava convençuda que, tard o d’hora, els cauria la bena dels ulls i que valorarien el seu gest, el seu esforç i que el blanc emergiria, digne, per sobre de la resta de colors.

Tanmateix, han passat els anys i li sembla que tot continua igual. El blanc és blanc tot i que, en una balança, pesa igual que el “blau, verd o gris, tant és, però que, en tot cas, de blanc, gens ni mica” de la Sònia. Des que n’ha pres consciència dolorosa, la Clàudia ha perdut per sempre més l’esperança en la justícia que abans, ingènua, associava al pas del temps. Ha conclòs que, sens dubte, la deessa, si es cobreix els ulls amb una bena, no és per ser equànime sinó per no veure els efectes dels seus capricis. De fet, és qualsevol cosa menys justa perquè admet la impunitat quan tot sembla indicar que no tocaria. Temps al temps? I una merda!

Antullar-se és agafar l’antull o el capritx de fer alguna cosa. I un penell és una “veleta”.