12 Sep

Basarda

per Xènia Ribas Beltran

Ja hi ha arribat. Està tot tan fosc que quasi no s’hi veu. Només petits instants fugaços en què la lluna treu el nas entre els núvols o un llamp esfereïdor li encega els ulls. L’edifici gris li sembla més lúgubre i fantasmagòric que mai. Els corbs la fiten, quiets com estàtues de marbre i enfilats sobre les branques d’uns arbres punxeguts amb unes formes tan, tan estranyes que semblen vius. Monstres vius…. Tremola. Té por, molta por. Però, tot i així, hi ha d’entrar…

Obre la porta de l’institut. Ja fa temps que, cada vegada que ho fa, la basarda és més immensa. Què li faran avui? La insultaran? Se’n riuran? Faran com si no la veiessin i la bandejaran, com si no hi fos? La robaran? La pegaran? “Què? Què? Què?! Què em faran avui? Digueu-m’ho, si us plau!”. Està aterrida. Viu aterrida.

Sent que tot plegat és molt injust però, a voltes, pensa que s’ho mereix. Si no fos tan vergonyosa i tímida… Si fos divertida i pogués riure amb la mateixa energia que la resta de la classe… Si no hagués tret sempre unes notes tan bones (tot i que darrerament…)… Si fos més maca i agradés als nois. Si… Si… Si…

Sí, suposa que s’ho busca. Ha de ser així. Si no per què dimarts passat el professor la va castigar per esverar la classe quan unes companyes l’estaven molestant? O el pitjor de tot… La setmana passada va estar a punt d’explicar-ho a la mare quan l’estava renyant per haver tingut un estirabot. Li va dir “Ai, mama! És que tinc problemes i, de vegades, estic una mica nerviosa”. “Problemes? Au va, nena! Que n’has de saber tu dels problemes!”. I va riure, va riure molt i a ella li va semblar que cada rialla era un punyal que la feria.

La Maria no sap què fer ni amb qui hauria de parlar. Només sap que li agradaria no tornar mai més a l’institut. Fins i tot, marxar del poble. Desaparèixer. Esfumar-se. Desintegrar-se. Tant de bo fos invisible…


Basarda és un sentiment de depressió que s’apodera d’algú en presència d’alguna cosa que li fa pensar en possibles perills dels quals se sent indefens, que evoca idees de perills, damnatges, mals, etc. També hi ha el verb embasardir (infondre o agafar basarda) i l’adjectiu basardós-osa (que produeix basarda).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *