12 Sep

Basarda

per Xènia Ribas Beltran

Ja hi ha arribat. Està tot tan fosc que quasi no s’hi veu. Només petits instants fugaços en què la lluna treu el nas entre els núvols o un llamp esfereïdor li encega els ulls. L’edifici gris li sembla més lúgubre i fantasmagòric que mai. Els corbs la fiten, quiets com estàtues de marbre i enfilats sobre les branques d’uns arbres punxeguts amb unes formes tan, tan estranyes que semblen vius. Monstres vius…. Tremola. Té por, molta por. Però, tot i així, hi ha d’entrar…

Obre la porta de l’institut. Ja fa temps que, cada vegada que ho fa, la basarda és més immensa. Què li faran avui? La insultaran? Se’n riuran? Faran com si no la veiessin i la bandejaran, com si no hi fos? La robaran? La pegaran? “Què? Què? Què?! Què em faran avui? Digueu-m’ho, si us plau!”. Està aterrida. Viu aterrida. Leer más

12 Sep

Poesia de Hilari de Cara

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

m’encalça la quimera de déu

quin espurneig

si pogués dir-ho

si pogués callar

[p. 40]

 

veig amb estupor la dansa

de les abelles la precisa

eficiència dels signes

de cops d’ala veloç

els cercles de queratina

el bull dels treballs dolços entre les flors

l’atac d’abellerols goluts

esper tot el temps que calgui

[p. 44]

 

Cotó d’aram de l’horabaixa encès,

vigor adormit sota els líquens de l’aigua,

cossos de fum, amor potent, lluna nova.

[p. 53]

 

Com un elaborat, delicat joc de mans

es converteix l’amor en un espai, una casa, un país.

T’estim esdevé un topònim.

[p. 62]

 

de Cara, H. Refraccions. Premi Carles Riba 2014. Barcelona: Edicions Proa,  març de 2015 (Els Llibres de l’Óssa Menor, 345).

 

 

 

12 Sep

Merles (1a part)

per Xavi Ballester

Vindré, mare, demà

la nit haurà passat

de llarg aquest silenci

de colp definitiu.

(Teresa Pascual)

 

La seva és l’única finestra encesa. És l’última veïna que queda en tot l’edifici. Per això pot tenir el volum del televisor tan alt com vulgui. Ningú altre, llevat d’ella mateixa, el sentirà.

Tot i així, no ha pogut copsar el nom, era quelcom semblant  a “abraces” o “atanses” o potser ha dit “arcades”. És un nom estrany, ara mateix és incapaç de retenir-lo. Del que està segura és que té moltes “as” i juraria que mai no l’havia escoltat abans perquè, si ho hagués fet, segur que el recordaria o potser no…Quan la presentadora l’ha pronunciat amb la seva veu musical, el nom ha sonat esbatanat, un d’aquests noms que s’eixamplen en dir-los, que tenen una força natural i confiada. Ara bé, no entén, però, de què carai riu la presentadora ni per què manté aquest somriure estúpid ni tampoc per què no deixa d’estarrufar-se els cabells cada vegada que repeteix la notícia:

 Trobades mortes més de cinc mil merles el matí de l’Any Nou a l’estat d’Arkansas.  Leer más