14 Sep

Sense suc ni bruc

per Xènia Ribas Beltran

Sap que va ferir els pares i li va saber molt de greu. Però ho va acceptar com un mal menor, gairebé com una conseqüència inevitable del destí. Sabia perfectament que els hauria fet molt feliços si hagués continuat, que era el que volien i el que desitjaven. Fins i tot, el que esperaven. Però és que això l’haguera condemnat a un infern etern, a una vida ensopida i trista, a ser un altre, un altre que no volia ser.

Per això, en aquella sobretaula d’un diumenge del mes d’abril, un xic nerviós però segur, va explicar-los que no continuaria amb el negoci familiar, que ell volia fer la seva i que el camí que havia escollit era un altre. No s’ho van prendre gens bé. De fet, el pare va estar profundament desagradable. Li va etzibar que s’havia begut l’enteniment, que prou que sabia que aquell era el seu deure. Que ho devien tot a aquell negoci, que, sense, haurien mort de gana. Que de cap de les maneres! Que el seu futur estava en aquella botiga i que prou romanços. I que si volia dibuixar, pintar o com recoi n’hi diguessin, ho podia fer, evidentment, però en les seves estones lliures. Però dedicar-s’hi… Si allò no era una professió, ni una feina, ni un futur ni era res! Què dimonis volia? Acabar vestit amb parracs?

Davant d’aquells atacs ferotges, ell no va poder evitar encendre’s i els va dir que aquella carnisseria de què tant es vantaven li semblava una botiga sense suc ni bruc. Que no volia passar-se mitja vida tallant carn i embrutint-se les mans de sang. Que, malgrat les neveres i la neteja, tot pudia. L’establiment, els productes i, fins i tot, ells mateixos. Que si havia de ser un pelacanyes, ho seria. Cap problema. Seria un pelacanyes feliç. Abans això que un gasiu comptant monedes tothora darrere del taulell. Que el futur li pertanyia, que era seu, i que si la botiga s’havia de tancar… La vida és dura.

I, del tot conscient ja en aquell moment que alguna cosa s’estava trencant, la mare se’ls mirava, amb els ulls plorosos, intentant parlar de tant en tant però atropellada per tots dos cada cop que provava de fer-ho.

Temps al temps… Però no, no és veritat. Hi ha ferides que el temps no cura. No van arribar a trencar mai del tot però el pare no va perdonar-lo. Ni ell al pare. I la mare intentava fer com si no hagués passat res i seguir estimant-los a tots dos, cosa que li comportava uns retrets muts però ben visibles tant per part de l’un com de l’altre.

Sempre va estar segur que havia fet el que havia de fer, que no havia tingut cap més remei. Fins i tot, quan varen morir els pares. Fins que un dia la fatalitat va fer que li apetís llegir alguns clàssics de la literatura catalana i se li ocorregués agafar de la prestatgeria L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Perquè els últims paràgrafs del llibre el varen destrossar i, des de llavors, la culpa l’acompanya i el turmenta i aquelles raons, que li semblaven tan fortes i sòlides, ara s’han difuminat. Haurà de conviure per sempre amb el sentiment que els va quedar una conversa pendent. I és que diu així….:

“- Deixa’m dir, que encara hi sóc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me’n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. Només he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l’ha cuidada, que l’ha seguida, que l’ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l’anés cuidant com jo l’he cuidada, i tu, tu ja sé que la deixaràs!

– Pare – va dir en Ramonet commogut –, jo faré allò que vostè em digui.

– Jo no he ambicionat res per a mi – va seguir dient amb veu feble –.No sé lo que són les alegries: no m’han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren les tristeses, i tu me n’has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n’he après, però n’he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me n’adono, i ara que me n’adono… me’n vaig!

– No, pare! Vostè viurà! – li va dir el noi.

– Sí, et posaràs bo – li va dir la dona.

– Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres, a l’escriptori. Hi eres només que per a mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adoni’s del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i me n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vull dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu… lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per a ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis”.


Sense suc ni bruc significa sense substància ni gràcia. És a dir, sonso o sonsa. En castellà, “soso”.

One thought on “Sense suc ni bruc

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *