Un microrelat de Cristina Garcia González

Un home i una dona, al matí, troben uns excrements al jardí. Una merda fresca i tòxica que ha asfixiat l’herba cuidada tot fent un cèrcol. Massa grossa per ser ocell, massa fina per d’humà, massa bonica per ser de rata. L’home i la dona decideixen deixar, en fer-se fosc, un platet que conté menjar de gat enverinat. Pregunten a tots els veïns si tenen gats. Col·loquen tanques insondables a banda i banda de la propietat. Deixen una càmera rere la finestra que enregistra dia i nit per tal de descobrir el gat. Cada matí troben una nova caca. Les setanta-dues hores de gravació no han captat cap moviment. Però la merda és allà.

Vaig néixer el 1993, i vaig provar d’aprendre la llengua i l’amor dels meus pares i d’un món. Del fracàs, escric, i m’agradaria diferenciar-me dels altres en una solitud que no fos solitària, i que visqués permanentment oberta.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó