John Ford a Barcelona
L’equidistància és el tràveling sentimental d’un present i d’un passat familiars. Al meu s’hi pot observar una gent treballadora, d’origen catalano-basco-valenciano-aragonesa, establerta a l’excel·lentíssima vila de Gràcia cap a mitjans dels segle XIX. Quan un servidor va treure el nas, les dues generacions en vida havien ampliat el radi d’acció als barris de l’Eixample i Navas per pur instint de supervivència. Es tractava de guanyar-se el pa de la manera que fos. La postguerra havia estat penosa i se n’havien sortit com havien pogut. Els avis, els derrotats de la guerra civil, s’havien empassat mig segle de dictadura pencant i callant, relacionant-se amb la gent que els envoltava sense mostrar cap símptoma de ràbia o menyspreu. Veïns, companys de feina, amics, catalans d’origen i catalans immigrants, eren tractats amb la mateixa actitud entre franca i distant basada en el respecte absolut per les maneres pròpies i estranyes. Cap d’ells era culpables de res, tothom formava part d’una mateixa massa sotmesa i actualment consagrada a posar el plat a taula cada nit. Quan havien de parlar amb castellanoparlants, canviaven automàticament d’idioma i no passava res, mai no en comentaven les raons ni les causes, era llei de vida i els petits de la casa els imitàvem de la mateixa manera que els nostres pares havien après a conviure amb tota mena de prohibicions culturals. No sabien escriure en el seu propi idioma, havien acceptat com a natural la ràpida degradació del llenguatge parlat, donaven per bona la barreja de respecte i derrota acumulada pels seus progenitors, i feien la seva i deixaven fer, treballaven, es casaven i tenien fills mentre esperaven que la mort del dictador canviés, ni que fos una mica, la direcció dels vents. Leer más →
