per Xavi Ballester

Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora

Aquí la 1a part.

Lentament però decidida, col·loca les mans damunt dels braços de la butaca. Fa una llambregada al seu voltant, però no hi veu el que busca. Es neguiteja fins que per fi localitza el caminador d’alumini daurat al costat de la porta del passadís. Cada cop me’l posen més lluny, es pensen que no me n’adono, però jo ja ho sé ja que no volen que em mogui, volen que em quedi en aquesta cadira. Si, ja ho sé, potser ho fan amb bona intenció, però jo no sóc cap vella inútil. He d’explicar-ho al Quim i dir-li que per aquest cop no els castigaré pas….Quan era mestra també li recava haver de castigar els seus alumnes, però hi havia vegades que no tenia més remei. Malgrat que intentava inventar-se qualsevol excusa per disculpar les seves malifetes o dissimular les faltes d’ortografia, quan el director de l’escola apareixia per la classe no li quedava altra opció que treure el regle de fusta. Procurava picar els dits dels infants ben fluixet, just en el moment de l’impacte, donava un cop de peu a terra perquè el soroll fes creure al director que els picava com manava el reglament. Malauradament, els seus alumnes solien ser mals actors i no acompanyaven l’acció amb algun gemec o alguna ganyota de dolor, per la qual cosa el director acabava agafant el regle i ell mateix s’encarregava personalment d’administrar el càstig.

Immòbil, resta en la mateixa posició durant una bona estona, les mans agafant fort la butaca i els colzes alçats. Concentra totes les seves forces en els braços i en les cames. Inspira, però de manera lleu per no malversar energia. Llavors, pren aire una vegada més, el reté als pulmons, tensa tot el cos i amb un esforç lent i sostingut aconsegueix posar-se dempeus. Deixa anar l’aire. Mira detingudament l’habitació com si cerqués quelcom: On volia anar, jo?

Fa una passa i avança una rajola. Una passa més i una altra rajola.

Amb dificultat, aconsegueix recolzar-se en el moble del televisor, que continua encès, i després a la prestatgeria dels llibres que fa tants anys que no llegeix. Ara ja es troba en disposició d’assolir el caminador. L’observa. Sap que tan sols és qüestió d’allargar el braç, el caminador no es mourà pas d’allà on és, però l’alumini llueix més que mai i la seva superfície polida podria provocar que, en el moment d’agafar-lo, la mà li llisqués i perdés l’equilibri. Tanmateix, són vells amics, es coneixen massa per dedicar-se a fer-se la guitza a aquestes alçades de la pel·lícula. Es necessiten, i tots dos ho saben. Ja el té. El prem amb força fins a col·locar-se en la posició correcta: les mans a les manetes de plàstic antilliscant i el cos dins de l’estructura dels tubs d’alumini. Es mira els peus: du unes sabatilles de vellut de color blau cel amb una papallona verda brodada. Ara es repassa les cames, el cos i els braços: una bata de buata de color grana la cobreix tota. Amb tantes presses no m’he tret ni la bata de l’escola, però és igual, ara no tinc temps per perdre, he de marxar ja. Aixeca el cap, esquena recta, cames fermes i mirada endavant: sense gairebé aixecar els peus del terra, amb petites passes una darrera de l’altra, comença a empènyer el caminador pel passadís en direcció a la cuina. De seguida reconeix el so familiar del lleu xerric dels topalls de plàstic negre de les potes del caminador en fregar les rajoles hidràuliques del terra que formen un mosaic de fulles i margarides descolorides. Anem bé, li diu el seu vell amic, anem bé, tu no pateixis que em conec el camí. I segueix avançant pel passadís fins arribar a la cuina.

Encén el llum. Descansa.

Ajusta la porta i del seu darrera despenja una bossa de plàstic de supermercat. Tot seguit comença a obrir i tancar els calaixos, les portes dels armaris, del forn, de la nevera, del rentavaixelles, però no troba allò que busca. S’atura. Esbufega. Sovint té la sensació que es passa el dia buscant i això l’enerva. Els nervis la cansen, però no gosa seure en una de les cadires de la cuina perquè, si ho fa, no sap si podrà tornar a aixecar-se. Fa una ullada al seu voltant. Pensa, Magda, pensa una miqueta dona. Llavors hi cau: s’ha deixat el calaix de la tauleta auxiliar. Amb moviments pausats, fa mitja volta sobre si mateixa amb compte que les potes del caminador no la facin entrebancar-se. Ja té el calaix al seu abast. Amb una mà al caminador i amb l’altra al tirador del calaix, estira amb totes les seves forces, però no s’obre. Esbufega. Ho torna a intentar i aquest cop el calaix cedeix una mica; prou per poder ficar-hi la mà i treure uns quants crostons de pa sec. Aquests fills meus no desen res al seu lloc, quan tornin de l’escola ja em sentiran, ja. Em sap greu, però d’avui no passa que els hi poso un bon càstig. Un cop ha omplert la bossa amb els crostons de pa sec, amb les mans tremoloses hi fa un nus amb les nanses i la lliga al caminador.

Descansa. Pren aire. Apaga el llum, surt de la cuina i comença a travessar de nou el passadís, ara en direcció cap a la porta de sortida.

A mesura que avança, va rumiant. Amb la mirada fixada en el final del passadís, rumia quin ha d’ésser el punt exacte d’arribada. Es tracta d’una decisió important que ha de prendre amb molta cura: prou a la vora del penjador de peu on hi té el vell abric de llana, empolsinat i arnat, i, alhora, prou allunyat del final del sòcol, just on comença la porta, a unes dues rajoles i mitja de distància per tal que, en obrir-la, la porta del pis no topi amb el caminador. S’atura. Es queda pensarosa sense decidir-se si agafar o no agafar l’abric. Ara no recorda si fa fred o fa calor, si és estiu o és hivern. Saps què, Magda, millor et poses l’abric i si fa calor ja te’l trauràs. Sense pensar-s’ho, deixa anar les dues mans del caminador, mantenint l’equilibri amb les cames i, en un sol moviment combinat, estira el braç esquerre fins al penjador amb prou precisió per introduir-lo directament a la màniga, dona una petita batzegada en l’aire per a despenjar l’abric perquè llisqui tot sol fins a les espatlles, mentre alhora col·loca la mà dreta darrera l’esquena per endinsar-la en l’altra màniga i acabar de posar-se’l. Dins del seu abric tronat, somriu. Sempre que aconsegueix reeixir en aquesta delicada operació no pot evitar un somriure d’orgull. Es corda tots els botons de l’abric i torna a agafar-se al caminador que manté un silenci de reconeixement. Respira fons.  Ara toca obrir la porta. Allarga el braç cap al pom, gira el canell i, reunint totes les forces que pot, aconsegueix arrossegar la gruixuda porta molt a poc a poc. Cada dia fan les portes més pesades, com si no volguessin que s’obrissin. Des de dins de casa, el replà de l’escala és fosc. La vista triga uns segons a avesar-se a la foscor fins que intueix la silueta de la barana de fusta. Té ganes de sortir, però no pot precipitar-se. L’estoreta de la sortida, d’aparença inofensiva, pot ser una trampa fatal. Cal evitar que les potes del caminador s’hi quedin enganxades i la facin caure. Sap molt bé què ha de fer. Es concentra, respira, prem amb força el caminador, l’aixeca, aguanta la respiració amb el caminador enlairat i aconsegueix deixar-lo caure just on acaba l’estoreta damunt del terra de marbre del replà.

Una passa. Una altra. Ja és fora.

Des del llindar de la porta, fa una darrera ullada de comiat i d’agraïment a casa seva per tota una vida acollint-la. No sap si tornarà. Tanca. Molt lentament, comença a avançar ben a la vora de la paret. Si no recorda malament, per aquí hi hauria d’haver l’interruptor de la llum. S’atura, a les palpentes busca l’interruptor fent lliscar una mà per la paret. Per fi el troba i el prem. Un fosforescent espurneja fins que la llum blanca es fixa i li mostra un imponent tram d’esglaons. No es mou. Amb les mans al caminador se’l mira seriosa. Fa anys que no s’enfronta a una escala i és conscient que una escala és quelcom que no admet vacil·lacions. Maleït trasto de ferro! Estàs ben equivocat si et penses que m’ho impediràs, haurem de baixar tots dos, tant si com no! No les podem deixar soles. El caminador calla, està avesat als retrets i no li tindrà en compte, la seva és una tasca fosca i desagraïda.  

 Avança una miqueta just per situar-se on comença el  primer esglaó. S’atura. L’escala s’allarga en una vertical insondable. Tanca amb vigor totes dues mans sobre l’alumini fred, els artells se li enrogeixen, doblega una mica els braços i, amb una empenta seca i curta, encavalla les potes davanteres del caminador en el segon esglaó. Mig abocada al precipici, ara ja no pot fer-se enrere. Tot seguit, fa lliscar el peu dret fins al cantell del primer esglaó, el deixa uns segons suspès en l’aire fins que aconsegueix estirar la cama perquè la punta de la sabatilla aconsegueixi tocar la superfície del segon esglaó i, finalment, recolzar-hi tota la sola en ferm. Amb el cos inclinat, subjectada tota l’estona al caminador i l’espatlla estintolada a la paret, manté un fràgil equilibri, fràgil però suficient per repetir el moviment amb l’altre peu.  Fet! Vinga, som-hi, que el viatge ja ha començat. Tercer i quart esglaons. Si el meu estimat Albert em veiés, no s’ho creuria. Cinquè i sisè esglaons. Ell que no s’ha atrevit mai ni a agafar un autobús i sempre anava a peu a la feina. Setè i vuitè esglaons. Mai no hem sortit de la ciutat, i mira que des que ens vam casar me’n moria de ganes. Novè i desè esglaons. Ni quan els nens li ho demanen hi ha manera. És normal, ja comencen a ser grans i necessiten aire. Onzè i dotzè esglaons. Que si enlloc estem tan bé com a casa, que si al barri hi tenim de tot, muntanya i carrers per jugar, la piscina nova diu…romanços! Últim esglaó. Doncs ja ho veus, maridet meu, val més tard que mai. Ja és al segon pis. Té els turmells inflats degut a la mala circulació de la sang, els genolls li fan mal, els braços garratibats, colzes i canells adolorits, les mans liloses i les cervicals rígides, tota l’esquena és una punxada constant, però està contenta. Esperonada per l’èxit, aconsegueix reprendre la marxa pel replà, pas a pas, sense presses, fins al proper tram d’escales. Repeteix l’operació, esglaó a esglaó, fins baixar al primer pis. Quan torni li penso explicar tot a l’Albert i aquest estiu marxem tots cinc de viatge peti qui peti, que és bo veure món i més bo encara que el món ens vegi. Tan sols li queda un pis per arribar a baix de tot. Abans d’iniciar el descens final examina el caminador. El topall de la pota dreta s’ha esquerdat. Ara no et facis enrere tu, eh? Trasto del dimoni! Va vinga, que això és bufar i fer ampolles! Comença a baixar el darrer tram d’escales, resolta, sense por, fent anar el caminador esglaó a esglaó i de sobte el llum s’apaga. Però què passa ara? Qui ha apagat el llum? Escolti? La veu ressona per a ningú i es perd escales amunt en la foscor. Magda, si no t’has descomptat, diria que tan sols et queden tres esglaons. L’obscuritat s’ha atenuat, pot intuir la claror que prové de la porta del carrer i es decideix a continuar. Un esglaó, les mans li tremolen, dos esglaons, les mans i els genolls li tremolen,  tres esglaons, tota ella és un tremolor descontrolat. Però ha arribat. Ja és, per fi, al portal.

Aparta el caminador del davant seu i es queda panteixant estintolada a la paret, entre la porta de sortida i les bústies rovellades sense noms. Es mira els palmells de les mans, liloses per la pressió continuada damunt del caminador, i somriu. Encara somriu més quan veu l’estrip que s’ha fet a la màniga dreta de l’abric. Ja era hora! Per fi em podré comprar un abric nou. Les rialles ressonen per tota l’escala de veïns sense veïns.

A l’altre costat de la porta de ferro forjat de l’edifici, clareja.

Ha plogut. La neu s’ha fos. El sol ixent comença a emmirallar-se a les finestres i a escalfar les façanes. Atansa la cara a la porta per veure l’exterior. Els raigs de sol l’enlluernen i mig acluca els ulls. Obra la porta: una intensa olor d’asfalt humit li omple els narius. És just aquell instant efímer i vivificant, després de la pluja, durant el qual la humitat pesant dels carrers es va transformant en frescor sota un cel emblanquinat i lluent. Tot sembla al mateix lloc de sempre. Al terra hi resten petits bassals d’aigua, excepte el forn de pa, les botigues encara estan tancades, les alzines assaboreixen els darrers instants de pau, no hi ha roba estesa als balcons i les olors encara no s’han barrejat. Ho observa tot amb delit, satisfeta i reconfortada, com el viatger que arriba a un paisatge nou que mai no ha vist abans, però que, en contemplar-lo, el reconeix i pot sentir dins seu el convenciment que aquella terra estava allà esperant la seva arribada. Que no havia nevat?, pensa, ja li preguntaré a en Paco, ara quan obri la floristeria. Torna a passejar pausadament la mirada per tot el carrer. Ni rastre de la neu. Potser ho he somiat? I què estrany que en Paco encara no hagi obert, sense les seves flors el carrer es veu tristoi. No hi ha ningú, tampoc cap ocell. D’aquí on sóc no els puc veure, segur que si avanço una mica els veuré. Fa un moment hi eren, no poden haver marxat, eren mortes, pobretes. Quan era petita, el pare sempre li deia que vigilés en creuar els carrers, que guaités a un costat i un altre abans de posar un peu fora de la vorera, un consell que té ben present malgrat que fa més de tres anys que no surt a la ciutat. Es frega les mans un instant per intentar recuperar el rastre del tacte aspre i fort de les mans del pare quan les hi agafava per anar a voltar plegats pels carrers els diumenges al matí. Agafa amb decisió el caminador i l’alça just per superar l’obstacle del tapajunts que separa les rajoles marrons del vestíbul de l’escala i els panots grisos de la vorera.

Surt enfora. Fa fred.

En el mateix instant que aconsegueix posar tots dos peus al carrer, l’estrèpit eixordador d’un camió de les escombraries l’espanta. S’atabala, no sap ben bé on és, la vorera, les façanes i els arbres s’esborren de cop, algú li passa per davant caminant apressat i no té temps de preguntar-li on són. La remor del camió s’allunya i torna el silenci. Mira al seu voltant, les cases no són ben bé com les de la televisió – no tenen porxo i han perdut el color- i ara la vorera sembla més estreta i els cotxes estacionats més petits. On és tothom? On és en Quim? Ara no et pots fer enrere, Magda, ja hi ets, et necessiten i has de fer allò que has vingut a fer. Comença a caminar de nou, però no pot fer lliscar el caminador perquè les llosetes del terra tenen relleu i les potes s’hi traven. Ha d’avançar a saltirons. Primer aixeca el caminador d’una petita estrebada per no perdre l’equilibri i el deixa caure mig metre endavant, tot seguit, dona petites passes fins a ajuntar els peus de nou per tornar a alçar el caminador, tornar a deixar-lo una mica endavant i tornar a caminar i tornar a aixecar-lo i tornar a caminar. Mira-te-les, són allà pobretes, no patiu que ja vinc!

A mesura que travessa el carrer, algun que altre ocell, tímid i previngut, descendeix dels arbres sense fer soroll. Veniu petitons, veniu. Ara ja són uns quants més els ocells que s’apleguen al seu voltant. S’atura i els crida. Veniu, ocellets, veniu no tingueu por. Cada cop són més. Impacients, sou uns impacients. I cada cop fan més soroll. No patiu que en tinc per a tots. Desfà el nus de la bossa, pren un crostó de pa sec, i, geperuda, amb la mirada a terra, el comença a desfer. Les engrunes de pa cauen a terra i provoquen que els ocells s’arremolinin excitats uns damunt dels altres per menjar-se-les. Les mans tremoloses amb prou feines poden encertar la bossa de plàstic i extreure els rosegons de pa. Els ocells s’arrepleguen, en venen més, aletegen, inflen el pit, mouen el cap avellanat sense aturador, obren els ulls diminuts i groguencs i ensenyen les potes vermelloses. Un tros de pa cau sencer a terra abans de poder esmicolar-lo i els ocells s’abraonen damunt seu ansiosos per no perdre tant d’aliment, però en intentar clavar-hi el bec s’adonen que el tros

de pa és massa gran i tornen de seguida on són les engrunes més excitats encara per la frustració. Lluiten, aferrissats, els uns contra els altres, el parrupeig s’intensifica, cada cop són més els ocells afamats que apareixen d’arreu i l’envolten. No dóna l’abast per a satisfer-los a tots. El moviment compulsiu de les ales augmenta i el so gutural que emeten les bestioles en la seva lluita cega i desfermada per aconseguir un mos s’apodera del carrer. Són insaciables, alguns s’enfilen als tubs del caminador. La fressa de la batalla pel pa augmenta, l’agitació d’uns atia l’ànsia dels altres, ara ja en són tants que pràcticament li tapen les cames senceres. Un ocell bat les ales amb fúria i voleia fins al seu cap, se li arrapa als cabells amb les urpes, ella crida però ningú la sent, i ara l’ocell es confon amb la tofa grisa dels seus cabells esclarissats. Les aus perden plomes, s’espicassen entre ells sense pietat, alguns fins i tot gosen enfilar-se-li als braços i els que s’han parapetat al caminador comencen a donar-li cops de bec per arrencar-li la bossa de les mans. Li piquen els dits i sagna, la bossa s’estripa, cau a terra, els ocells s’hi llencen embogits al damunt maldant per capturar les engrunes. Quim, Quim, Quim, fill, si us plau, ajuda’m!!! Quim, on ets, on ets fill meu, ajuda’m si us plau!!!.

(Continuará…)