Passavolant
“Es una tarde cenicienta y mustia,
destartalada, como el alma mía;
y es esta vieja angustia
que habita mi usual hipocondría.
La causa de esta angustia no consigo
ni vagamente comprender siquiera;
pero recuerdo y, recordando, digo:
-Sí, yo era niño, y tú, mi compañera…”
Des que va escoltar aquests versos de Machado per primera vegada que pensa que, tot i que llavors encara no havia nascut, li devia haver servit d’inspiració. O si més no, havia de sentir el mateix. Per força. Perquè ell ja fa temps que també coneix aquesta mateixa companya inseparable.
Sempre ha estat un paio amb bona conversa, simpàtic i extravertit. A més, considera que és prou intel·ligent i sensible. Aquesta barreja tan exquisida i ben trobada fa que sigui un home d’aquells que estan envoltats de gent tothora. Tot i això, en el seu cas, són de permanència breu, poc prolongada, allò que en diríem passavolants. No falla. És qüestió de temps. Tan sols varien en si s’hi estan més o menys estona però, tard o d’hora, marxen. Tots. Totes. Tothom.
I és que, en el fons, té un gran defecte del qual no es pot desempallegar: la sinceritat. No és pas que sigui un carallot d’aquells que engeguen a la cara de l’altre allò que presenten com a veritats irrefutables. No, no és això. La seva sensibilitat li ho impediria. És només que, quan sent una persona a prop, hi ha una força gegantina dins seu que li impedeix reprimir-se i el compel·leix a compartir-hi el seu gran secret. No sap si és la moral, l’ètica o quin sopar de duro però, sigui el que sigui, a partir de llavors, sempre és igual. Quan s’adonen que no menteix i que va de debò, marxen amb pressa, sense ni tan sols dir adéu.
Ell, en part, ho entén, tot i que també pensa que hi ha molta hipocresia. Si des de l’inici de la humanitat hi ha hagut tribus que han practicat el canibalisme, tampoc no és pas tan estrany ni esfereïdor el seu desig d’ingerir carn humana. En definitiva, ho porta als gens. A més, al cap i a la fi, no té pas intenció de matar ningú, esquarterar-lo i devorar-lo a la cassola acompanyat de salsa de samfaina. No, no ha nascut per ser el substitut d’en Jack l’esbudellador. Ell es conformaria tan sols amb tastar un simple capciró del dit menovell, amb independència de l’edat de la persona (tot i que sap perfectament que els de la quitxalla, per força, han de ser els més tendres, els que fan salivar, com les vedelles, els poltres o els anyells). No, no aspira a cruspir-se unes entranyes o una cuixa sencera. Això només és quan somnia que és un supervivent d’un avió estavellat als Andes.
Un dia, però, la coneix. I tot i que ella ja fa temps que sap el seu gran secret, no s’espanta. Una nit, ell apaga el llum de la tauleta de nit i s’adorm plàcidament. Ella continua llegint. Quan el rellotge toca les 12, tanca el llibre i el desa a terra, ben a prop seu. Es gira cap a ell. L’esguarda fixament i saliva.
Passavolant és una persona que només passa, sense fer estada. I ja que hi som, menovell (o menuell) és el dit petit de la mà i capciró, entre altres coses, és el cap d’un dit.