D’interessant presència, per Joan Mayol

Ja era la tercera vegada que passava pel davant. Tenint en compte que això ho havia fet en l’últim quart d’hora, era evident que la coïssor d’aquell neguit intern em tenia ben entestat.

La porta metàl·lica -de color verd fosc-, estava delimitada per un marc de ciment de no gaire bona factura, envellit pel pas del temps. Les dues fulles que la formaven tenien amplades diferents i estaven muntades sobre unes frontisses rovellades per la humitat que pujava del subsol. Un pany i un cadenat solidari s’encarregaven de mantenir aquell temple arrecerat de possibles malfactors. I aquella imatge. Encara no us n’he parlat? Aquella imatge, que algú anònim havia pintat a la porta, em tenia el cor robat. Fins i tot podria dir-vos que m’havia xuclat l’esperit, talment que gairebé no la podia deixar de mirar. Els meus ulls anaven recorrent els diferents perfils del rostre d’aquella noia, aturant-se breus moments en els seus llavis molsuts, en la lluentor dels seus pòmuls, en les diferents línies que vorejaven la seva mirada perduda en l’horitzó i en el seu pensament, que jo interpretava com a absent.

Ah! Vaig sospirar, exhalant una lleu alenada d’aire. Poder transmetre tantes coses, només amb una mirada, t’ha de fer sentir genial. Poder generar interès, amb un lleuger acotament de cap, t’ha de fer sentir poderós. Però aquest no era un dels meus talents. Més aviat em caracteritzava per posseir el do de la transparència i la invisibilitat. I amb les espatlles encongides, vaig començar a enfilar l’avinguda que desembocava al carrer on vivia. Desfer el camí, que cada matí dibuixava per l’entramat del barri on havia après fins i tot a estimar, em portava molts records. Quan em quedaven uns cinc minuts per arribar a la porta de l’escala, vaig passar per davant del basar xinès de la cantonada. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig entrar-hi a la recerca d’algun estri que enriquís la meva presència, a imitació de la noia de la imatge. -Jo també puc ser una persona amb un aire interessant- vaig esperonar-me.

Vaig entrar-hi. Situant-me en el primer passadís de complements de carnestoltes, vaig poder veure ulleres de plàstic amb vidres de cul de got, ganivets ensangonats adaptables al cap per simular que els portes clavats, perruques de luxe de colors i mides diverses, boes de plomes sintètiques multicolors, dentadures amb bràquets, diademes de cérvol en oferta, corbates de lluentons vermelles, tirants elàstics de pallasso… Bé. Res em feia el pes, i vaig caminar fins al segon passadís. El de complements de Halloween. Vaig començar pels xumets de nadó vampir, arracades vermelles de calaveres pirates, martells i estaques, diademes en forma de clau, capes de vellut reversibles, tutús negres de la mort, i un innombrable i inabastable assortiment d’objectes, que el meu cervell era incapaç de processar. Finalment, vaig sortir de la botiga sense haver comprat res, per continuar el meu camí. Potser no havia entrat al lloc més adequat per renovar la meva imatge.

Dues escales més enllà, vaig veure el que necessitava: una botiga de les de tota la vida, de camises, corbates i complements de vestir per l’home. Sense perdre temps vaig entrar dins. Passats deu minuts, sortia vestit amb una camisa elegant, amb un entramat de diferents tonalitats de rosa pàl·lid. Una corbata negra amb diversos motius de l’ànec Donald i el millor de tot al canell: un rellotge d’imitació de pantalla esfèrica de grans dimensions, amb una corretja metàl·lica que a ningú hauria passat desapercebuda.

Havia arribat el moment de fer la prova, i l’escenari escollit va ser el bar de sota casa, sempre ple de clients. Vaig caminar dos minuts més amb bon pas; sentia que tenia ganes d’arribar-hi. Un cop dins, esplaiant-me en la sensació de caminar a càmera lenta, em notava il·luminat per un focus que em perseguia. A la ràdio sonava una cançó de la Motown, que acompanyava la cadència dels meus moviments. Les mirades de la gent se’m clavaven com agulles en el rostre, i després d’escanejar-me de dalt a baix, es quedaven fixades en els meus peus. No ho vaig entendre, no eren les sabates el que havia canviat. Finalment, vaig asseure’m a la taula del final del local i el cambrer em va portar el tallat habitual. Me’l vaig beure amb tres o quatre glops i, alçant el cap, vaig descobrir un grup de persones que em miraven, comentant alguna cosa sobre mi, mentre reien per sota el nas.

Em vaig aixecar, i  amb l’empenta que em transmetia haver-me convertit en una persona interessant -motiu de conversa d’algú-, caminava pel passadís amb aires de “Chico Martini”, trepitjant amb fermesa. Vaig sortir al carrer, i després de caminar fins a l’escala i entrar-hi, vaig pujar amb l’ascensor al meu pis. Vaig tancar la porta, i el primer que vaig fer va ser posar-me a buscar les sabatilles. No les trobava. On les hauré posat? De sobte abaixant el cap vaig mirar els meus peus i ho vaig entendre tot. Ja sabia on eren les sabatilles i el motiu de les mirades i els somriures. Bé! No calia que tot fos perfecte, fins i tot, potser no necessitava canviar res per ser interessant. I em vaig posar a pensar en allò que deia algú, que “l’essencial és invisible als ulls”. Potser l’essencial estava darrere d’aquella porta verda, tancada i barrada. Potser hi havia algú interessat a fer que no ho descobrís. Però quins ulls, els d’aquella noia de la imatge!