28 Sep

Calrada

per Xènia Ribas Beltran

Ho ha provat tot. Primer, eixarrancada al sofà amb el ventilador apuntant-la directament. Després, amb una orxata sense sucre ben fresca. I, finalment, ja desesperada, opta per col·locar-se enganxada a l’ampit de la finestra. No és pas que corri gaire aire però, com a mínim, li fa l’efecte que surt una mica del forn infernal en què s’ha convertit el pis.

Tot i així, la calor insuportable de la calitja estival la turmenta i, en un gest quasi instintiu, s’arrenca la samarreta del pijama d’una revolada. No es sent gaire alleugerida però, com a mínim, ja no hi ha res que se li adhereixi a la pell humida, més enllà de les calces. Abaixa la mirada i es fita els pits. No pot evitar esbossar un petit somriure de satisfacció. Perquè malgrat que ja no és una adolescent ni una xavala de vint i escaig, continuen mantenint-se ferms, tesos i rectes, sense encara cap indici d’afectació per la llei de la gravetat. En canvi, la majoria de les seves amigues ja els tenen caiguts i mig xuclats. Alça les mans i se’ls acarona lleument, en una breu inspecció. Sí, definitivament, encara són durs i bonics. Sensuals, fins i tot.

Aleshores, mira un moment el seu company, que jeu escarxofat al sofà amb unes gotes de suor que li regalimen del front cap a les galtes. Ell li torna la mirada i li somriu. Ella també dibuixa un somriure notant una lleu calrada. Ell deixa d’esguardar-la i es torna a concentrar en un programa insuls típic dels vespres d’estiu. A ella, llavors, els ulls comencen a enfocar-li un punt indeterminat del menjador mentre es pregunta, en el seu jo més intern, quan va ser l’últim cop que se li va llançar al damunt, amb els ulls carregats de desig, només pel fet de veure-li els pits. Quan s’adona que no troba la resposta, comença a girar-se a poc a poc, de manera maquinal, fins que és la part davantera del seu cos la que s’enganxa a l’ampit. És llavors que comença a mirar cap a l’exterior.


Calrada és una rojor que puja a la cara. Tingueu en compte que només existeix com a substantiu i no com a verb (calrar no és correcte). Hauríem d’emprar, per exemple, enrojolar, ruboritzar, envermellir o enrogir.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *