04 Oct

Jo a tu et conec

per Sílvia Jané 

El seu alè embafava la protecció del casc de tan a prop que eren; els cossos a tocar, la sang als polses, la nineta d’una clavada en la nineta de l’altre. Tenia els ulls blaus, bonics però freds. Li veia centellejar l’iris de gebre entre els reflexes de la visera. Cap i cos, tot fibra de vidre, resina sintètica i policarbonat d’alta resistència. Un armari de tres portes, cobert de defensa. Va desviar una mica la mirada, alguna cosa al seu darrere li havia cridat l’atenció, potser un crit de la resta dels manifestants, una empenta més consistent, una ordre dels seus. Res, falsa alarma. Va tornar a la posició inicial, altre cop al seu davant però encara més a prop. En aquell precís instant de distracció el va poder analitzar de perfil. Aquella barbeta tenaç, aquell nas ara blindat…els havia vist abans o no? No podia ser, ella no s’hi relacionava pas mai amb els cossos de seguretat. Va seguir resseguint cuirassa avall. Li hauria agradat veure-li les mans desenfundades, sempre havia pensat que diuen molt d’una persona, però era impossible entrellucar ni el més mínim trosset de pell entre tanta parafernàlia. El que tenia davant no era un policia, era un baluard inexpugnable. Tots dos se sentien respirar, com dos braus. Els llavis molsuts segellats, impossible sentir-li la veu. Potser si li sentís…però no, segur que no el coneixia. No el podia conèixer. De sobte es va sentir una veu punyent.

– Ahora!

I el policia aixecà l’escut contra ella amb totes les forces. Abans de sentir la primera garrotada se li va fer la llum.

– Tio! Tu ets el del Tinder!

Patam.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *