12 Oct

Sutge

per Xènia Ribas Beltran

I per fi ha arribat el dia més esperat de l’any. El temps és infernal, però. Bufa una tramuntana gèlida i brusca i el cel està poblat per uns núvols foscos i amenaçadors. Sa majestat Gaspar està absolutament congelat i ha d’eixugar-se constantment un gotimall que li raja del nas amb la màniga dreta de sa capa reial. I, a més, n’està fins al capdamunt d’haver-se d’enretirar de la boca aquests cabells llargs i rossos mig plastificats que no té ni ha tingut mai. Però la veritat és que tant hi fa. Veure tot de carones amb una il·lusió indescriptible reflectida a la cara ho compensa tot. A banda que, si és sincer amb si mateix, a ell, insegur per naturalesa i que sempre s’ha sentit un poble diable, veure aquella barreja d’idolatria i amor incondicional… fa que pensi que, en el fons i encara que sigui només per unes hores minses, és especial, molt especial. I important, també. 

De sobte, un llamp proper acompanyat d’un tro eixordador trenca el firmament. Seguit al cap de poc d’un altre. I d’un altre. No vol que plogui de cap de les maneres. Això ho esguerraria tot, pobra quitxalla… Però, alhora, no pot contenir una rialla sorda quan s’imagina unes gotes gruixudes i furibundes que esborren sense contemplacions la pintura d’un negre intens, entre sutge i atzabeja, amb què sa majestat Baltasar s’ha untat cerimoniosament la cara i les mans.

El temps, tanmateix, potser és predictible però també capriciós. Perquè just en el moment en què finalitza el seu riure cruel, una ràfega de vent fulminant li fustiga la cara i li arrenca de cop la perruca i la corona reial. Contempla, horroritzat i amb la boca lleugerament oberta, com tota la canalla fita, bocabadada i amb els ulla esbatanats, sa majestat Gaspar calba. Es fa un silenci sepulcral només trencat per algun tabal despistat que no ha copsat la tragèdia. Al cap de pocs segons, les cares de les criatures es comencen a contreure i s’inicia un plor col·lectiu.


Sutge o sutja és la substància negra dividida en partícules molt fines que prové de la combustió incompleta de les matèries orgàniques i que es diposita en les xemeneies i els tubs que condueixen el fum. També se’n pot dir estalzí o estalzim (en castellà, és “hollín”).

I ja que parlem de coses ben negres, atzabeja és un mineral; concretament, una varietat de lignit negre, lluent i molt compacte. En podeu dir, també, gaieta (en castellà, és “azabache”).

 

 

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *