19 Oct

Rossa

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dissabte al matí que va anar a comprar roba amb la seva germana Clàudia. Intentava, sense èxit, embotir-se uns texans foscos, mig descolorits. I quan, per fi, va aconseguir enfundar-se una talla més, tot de sacsons enormes li penjaren arreu. Tot i així, els va pagar religiosament essent conscient que, ja a casa, els desaria al fons de l’armari de paret amb l’esperança de no veure’ls mai més. Un cop a taula, tota frustrada, es va menjar una amanida verda sense poder apartar la mirada dels espaguetis a la bolonyesa de la Clàudia. Al final, estava tan enfonsada i aquell cos que sentia tan gras, lleig i vell la va fer sentir tan malament que unes llàgrimes rodones i cristal·lines van començar a lliscar-li per les galtes esperant despertar la compassió de sa germana. I suposa que se’n devia sortir perquè fou llavors que va deixar anar aquella frase lapidària que li va canviar la vida: “dona, si tingués tants complexos, potser em faria algun petit retoc, si fos tu…”.

El primer va ser una reducció d’estómac i, quan es va recuperar, de seguida va córrer a posar-se els texans. Si ja sabia ella que… El segon va consistir en un lífting i a treure’s les bosses de sota els ulls. De sobte, la seva cara recent bronzejada per l’UVA va rejovenir vint anys. El tercer va ser canviar els seus pits marcits i petits per una talla cent cinc amb uns mugrons enormes permanentment punxeguts. El quart va ser eliminar totes les varius, cicatrius i altres imperfeccions. Etc. Etc. Etc.

Una vegada va acabar amb la fase d’operacions, va adonar-se que el pentinat que duia es corresponia amb la seva edat però no amb el cos d’una noia trenta anys més jove, de manera que va anar a la perruqueria i es va farcir el cap d’extensions i de metxes de diferents tons de ros. També es va passejar per les seccions de roba juvenil de totes les botigues de Barcelona i va omplir l’armari de noves adquisicions. I ja que hi era, va fotre a mar tots els mobles vetustos i carrinclons del pis i els va substituir per uns altres de ben moderns amb predomini d’un color blanc metal·litzat.

Un dia, però, quan va arribar a casa, va fitar les seves filles de divuit i vint anys des del marc de la porta i va sentir una ràbia infinita contra elles perquè, per molt que s’hi escarrassés, continuaven semblant molt més joves i turgents que ella. Incapaç d’actuar d’una altra manera, els va fer pagar la factura. També va començar a sentir fàstic pel cos decrèpit, panxut i ple d’imperfeccions del seu marit, sobretot des que va fer-s’ho amb el monitor personal del gimnàs i amb el cambrer d’una discoteca que se la va mirar amb ulls golafres.

Un cop es va haver separat i vivia a la casa nova, un dia es va llevar i entrava per la persiana mig abaixada un raig de claror que donava una brillantor tènue i estranya a l’habitació. Es va acostar al mirall per contemplar la seva bellesa aclaparadora de nova adquisició i va ser llavors, sota aquella llum minsa, que va veure, horroritzada, que aquella pell estirada, tot i així, estava plena d’arrugues. Se’n va allunyar una mica per guanyar perspectiva i es va treure la camisa de dormir de setí. I el que hi va veure reflectit, horroritzada, va ser el cos d’una rossa.

Aquell dia va trencar tots els miralls i no va sortir mai més al carrer.


Rossa és una persona atrotinada que ja no val per a gran cosa i també un animal de peu rodó, especialment si és dolent, vell i flac. A més, significa carronya.

Aquesta paraula, actualment, s’escriu així però, abans de l’última reforma ortogràfica, duia un accent diacrític a la o (“ròssa”).

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *