24 Oct

Espetenergar

per Xènia Ribas Beltran

L’home perfecte.  O almenys això és el que li han dit sempre.  I no és una qüestió d’ego, de narcisisme o de prepotència, no. És que arreu on s’ha mogut, li ha caigut aquesta floreta.

La dona, la companya de quasi tota la vida, li reconeix que no només és un marit sol·lícit i amatent, pendent de les seves necessitats i sentiments, sinó que cuida la parella dia rere dia i, malgrat el pes dels anys, és un bon amant. “És que les relacions són com les plantes, Marta” – acostuma a dir-li -. S’han de regar, llevar-los les fulles seques, adobar-les; en definitiva, tenir-ne una cura constant però sense estar-hi massa a sobre per no ofegar-les”.

També s’ha preocupat molt pels fills. I això que el petit… Santa paciència! Tot el dia amb unes rabioles infinites que el portaven a espeternegar com un foll dia sí dia també. O més ben dit, hora sí hora també. Però ell aguantava allà, impertèrrit i tranquil, fins al punt que el menut només s’asserenava amb el pare. Després, un cop grans, s’ha desviscut per ells i per ajudar-los en tot allò que han necessitat. I ja més endavant, no va dubtar de fer exactament el mateix amb els néts. I és que, en el fons, és el mateix: “la relació que hi vulguis tenir, Alfons – es deia a si mateix – l’has de definir tu. No ho faran pas ells que són criatures…”.

I amb sos pares, si fa no fa. Tant quan eren persones fortes i vitals com quan la decrepitud va començar a acompanyar-los. I un cop foren ancians venerables, no va dubtar en dur-los a casa seva. “És el que he de fer, Marta”. “És el meu deure com a fill…”. “No voldràs pas que els porti a una residència…”.

Els amics també l’estimen moltíssim. I és que, encara que té poc temps, sempre n’ha trobat per dedicar-los-en. Tant si han necessitat riure, plorar o, simplement, companyia. “L’Alfons hi és quan hi ha de ser” – els sent dir sovint -. “No falla mai”.

I el mateix, amb els companys de feina. Sempre disposat, sempre amatent a donar un cop de mà i a escoltar a qui li calgui. “Que no només venim a treballar, tu…”.

Tant s’ha ocupat i s’ha preocupat pels altres tota la vida que ara, ja amb la mort abraçant-lo, s’adona que, de qui no n’ha estat mai pendent, és de si mateix.


­­­­­­­­­

Espeternegar és fer moviments violents amb les cames, agitar-les per defensar-se, alliberar-se o, especialment els infants, com a manifestació de ràbia, d’impotència. També se’n pot dir espernegar, pernejar o camejar. De fet, la definició exacta de pernejar és donar pernades i una pernada és un cop de cama o un moviment violent de la cama.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *