Espetenergar
L’home perfecte. O almenys això és el que li han dit sempre. I no és una qüestió d’ego, de narcisisme o de prepotència, no. És que arreu on s’ha mogut, li ha caigut aquesta floreta.
La dona, la companya de quasi tota la vida, li reconeix que no només és un marit sol·lícit i amatent, pendent de les seves necessitats i sentiments, sinó que cuida la parella dia rere dia i, malgrat el pes dels anys, és un bon amant. “És que les relacions són com les plantes, Marta” – acostuma a dir-li -. S’han de regar, llevar-los les fulles seques, adobar-les; en definitiva, tenir-ne una cura constant però sense estar-hi massa a sobre per no ofegar-les”.
També s’ha preocupat molt pels fills. I això que el petit… Santa paciència! Tot el dia amb unes rabioles infinites que el portaven a espeternegar com un foll dia sí dia també. O més ben dit, hora sí hora també. Però ell aguantava allà, impertèrrit i tranquil, fins al punt que el menut només s’asserenava amb el pare. Després, un cop grans, s’ha desviscut per ells i per ajudar-los en tot allò que han necessitat. I ja més endavant, no va dubtar de fer exactament el mateix amb els néts. I és que, en el fons, és el mateix: “la relació que hi vulguis tenir, Alfons – es deia a si mateix – l’has de definir tu. No ho faran pas ells que són criatures…”. Leer más