seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

Ens hem passat els dits pels

sécs de la pell com si fossin de llibre,

hem caminat per les sines de la pedra i hem

begut la mar que es doblegava quan volia

perdurar. Hem estat lletra

a l’espera d’una veu. Ara

 

entenem

el capficament de les paraules,

la llum intestina,

la tinta arrapada als budells,

l’encrostada tripa i la desdimensió

del plec,

 

ara entenem el llibre

on l’aire es desfà en un

cos d’alfabet,

on la lletra dorm

amb la lletra i s’aquieta com s’aquie-

tarien les

peces disperses d’un joc inconegut.

 

Però com que, fet i fet, és entenent

que desentenem, és també

ara, en la darrera lectura, que

pleguem.

[p. 11]

Mireu,

la llum, que bé

que es troba aquí, que

de cada branca en surten

 

grifolls d’alegria. Els

plàtans, veieu, xuclen

verds de la terra i la

 

claror explica, amb veu

segura, que

la historia podria haver arrencat

si fa no fa en un lloc

 

com aquest,

amb l’estridència incontestable

de les plantes. Fins sembla que

 

les mans haurien

d’ajustar-se al voler de la natura,

i que, en badar-se

la boca, els versos serien

per dir la vida nostra, però que també

 

dirien el món.

[p. 43]

 

Les oques passen que no

ho saben però

dibuixen al cel una fletxa un som-

riure una ca-

­sa. Volen i mentre

volen grallen

 

coses que només elles entre elles entenen.

 

Xerrotegem nosaltres com elles, volem

un cel desnuvolat, seguim

camins apresos de vés

a saber quina

 

memòria. Això

que ningú no ens ha ensenyat ho

sabem més bé

que res. Sí,

 

xerrotegem, i la llengua crida llengua,

però com les oques el dibuix

ni veure’l no sabem.

[p. 83]

 

Puigdefàbrega, J. Deshora. Barcelona: Edicions 62, 2017. Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.