Poesia de Joan Puigdefàbrega
seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés
Ens hem passat els dits pels
sécs de la pell com si fossin de llibre,
hem caminat per les sines de la pedra i hem
begut la mar que es doblegava quan volia
perdurar. Hem estat lletra
a l’espera d’una veu. Ara
entenem
el capficament de les paraules,
la llum intestina,
la tinta arrapada als budells,
l’encrostada tripa i la desdimensió
del plec,
ara entenem el llibre
on l’aire es desfà en un
cos d’alfabet,
on la lletra dorm
amb la lletra i s’aquieta com s’aquie-
tarien les
peces disperses d’un joc inconegut.
Però com que, fet i fet, és entenent
que desentenem, és també
ara, en la darrera lectura, que
pleguem.
[p. 11]
Mireu,
la llum, que bé
que es troba aquí, que
de cada branca en surten
grifolls d’alegria. Els
plàtans, veieu, xuclen
verds de la terra i la
claror explica, amb veu
segura, que
la historia podria haver arrencat
si fa no fa en un lloc
com aquest,
amb l’estridència incontestable
de les plantes. Fins sembla que
les mans haurien
d’ajustar-se al voler de la natura,
i que, en badar-se
la boca, els versos serien
per dir la vida nostra, però que també
dirien el món.
[p. 43]
Les oques passen que no
ho saben però
dibuixen al cel una fletxa un som-
riure una ca-
sa. Volen i mentre
volen grallen
coses que només elles entre elles entenen.
Xerrotegem nosaltres com elles, volem
un cel desnuvolat, seguim
camins apresos de vés
a saber quina
memòria. Això
que ningú no ens ha ensenyat ho
sabem més bé
que res. Sí,
xerrotegem, i la llengua crida llengua,
però com les oques el dibuix
ni veure’l no sabem.
[p. 83]
Puigdefàbrega, J. Deshora. Barcelona: Edicions 62, 2017. Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.