per Xènia Ribas Beltran

La mirava i la remirava i sempre arribava a la mateixa conclusió: era la dona més bonica del món sencer. I no només per l’aspecte físic – que li agradava i molt – sinó també per un interior encara desconegut però que intuïa d’una gran profunditat i bellesa. Els seus amics li deien que se n’havia ben enfigat, que era una mossa trempada però que tampoc no era tan extraordinària ni tan tremendament irresistible. De fet, li engaltaven que no era pas res de l’altre món i que l’havia convertit en un amor platònic. A ell, aquests comentaris l’ofenien un xic però, en el fons, tant li feien. Al cap i a la fi, eren una colla de carallots insensibles.

Al començament, la Carla no li feia ni cas. Sempre el saludava, li clavava un petó a cada galta i fugia cap a l’altra punta del local, del carrer, de la plaça o d’on fos però a l’altra punta. Semblava immune a les guspires amoroses i carregades de desig que li disparaven els seus ulls goluts. Però, fet i fet, millor. Li agradaven els reptes i, si una cosa tenia, era paciència.

Tanmateix, les setmanes d’aquell estiu xafogós de 1996 transcorrien inclements al seu enamorament i ell cada cop estava més aterrit perquè les vacances s’acabaven i s’apropava, vertiginosament, el dia en què ella tornaria a Barcelona, que, aleshores, li semblava tan llunyana i inabastable.

Un dia, però, alguna cosa – encara és l’hora que no sap ben bé què ni per què – va canviar. Després d’engatar-se al pub del poble amb cerveses i més cerveses, la Carla es va separar de l’altra punta, se li va acostar, el va agafar suaument de la mà i se’l va endur a fora. Ell, tot nerviós, anava parlotejant sense solta ni volta i ella no badava boca. Quan varen arribar a la platja, se li va abraonar, el va llançar a terra, el va cosir a morrejades de llengua humida, el va llepar per tot arreu, el va despullar, es va arremangar la faldilla, es va treure les calces, li va agafar la verga, erecta, amb totes dues mans i se la va introduir a la xona. Va ser llavors que ell va aconseguir sortir mínimament del seu estupor, va captar que era el moment de començar a moure’s i va iniciar uns moviments de pelvis mig de vaivé mig cíclics. I, encara que s’havia escorregut ja feia una bona estona, va estar-se així fins que ella va començar a gemegar fort, molt fort, tan fort que semblava que xisclés i, fins i tot, va témer haver-li fet mal. Un cop es varen anar esvaint, a poc a poc, aquells crits guturals de guerrera feréstega, es va guardar el penis dins dels calçotets i, mentre s’estirava al seu costat disposat a acaronar-la, a dir-li que l’estimava des que la va veure aquell dia, al bar, menjant-se un gelat de festuc, a parlar-li del futur, dels plans, del matrimoni i dels fills, ella s’alçava, es posava la roba en ordre, donava per perdudes les calces i fugia com una esperitada de la platja.

No l’ha tornada a veure mai més. Les seves amigues li varen dir que tragués importància al que havia passat, que la Carla feia temps que no sucava i que, simplement, anava calenta i s’havia desfogat. Però ell sap perfectament que això no és cert, que la Carla, la seva Carla, és una dona pura i honesta i que, si havia volgut fer l’amor amb ell, era perquè n’estava profundament enamorada. Qualsevol altra cosa no tenia sentit i era un disbarat majúscul. Si havia desaparegut, doncs, havia estat per algun caprici desagradable de l’atzar que l’havia forçat a actuar així. Segur. Sens dubte. Però, com que l’amor és una força que tot ho pot, tard o d’hora ella tornaria a buscar-lo i emprendrien tots aquells projectes que aquell dia, arran del mar, no havia tingut temps d’explicar-li.

Ara ja fa molts anys que l’espera. De vegades, la libido li fa males passades i necessita esbravar-se amb qualsevol dona que tingui a prop. I, un cop saciat el seu apetit sexual, ella se li estira al costat mirant-lo amb ulls amorosos i tendres i esperant carícies meloses i – per què no – també plans, mentre ell s’alça i se’n va esperitat cap a casa, sentint-se profundament culpable i demanant excuses a la Carla amb el pensament. Espera que, quan es retrobin, el pugui perdonar.

Enfigar-se és sentir una atracció sexual forta per una dona i, per extensió, embadalir-se a causa d’una dona.

I ja que hi som, engatar-se vol dir embriagar-se.