L’edat de les muntanyes
Espera’m, torno de la nit
ple d’imatges per tu.
Joan Vinyoli
Érem la Paula i l’Alfons i la Carme i la Maria i l’Enric, i el petit Adrià, el fill de la Paula i de l’Alfons.
Érem. Nosaltres.
La Carme venia sola, sense en Pere, el seu marit, que s’havia quedat a Barcelona perquè el seu fill tenia partit de bàsquet. Vam arribar a Vilanova de Sau amb el darrer raig de sol tenyint de taronja els cingles que vigilen el pantà. El dia havia estat xafogós i havíem volgut anar a banyar-nos. Finalment, però, no ens hi vam ficar. Feia mesos que no plovia i l’aigua del pantà era tota tèrbola. La Paula va respirar tranquil·la perquè no volia banyar-se en unes aigües que negaven un poble on hi havia viscut gent. No s’hi veia el fons.
Recordo que durant el camí de tornada l’Enric va preguntar com es podia saber l’edat d’una muntanya. Sols l’Enric podia fer preguntes com aquesta després d’estar-se tot el viatge sense obrir boca. El capvespre ens oferia la seva invitació a recollir-se. Era la millor llum del dia, una barreja de tons taronges, groguencs i lilosos que queia sobre el paisatge, es vessava damunt de les teulades del poble, regalimava per les façanes i es desfeia sobre la carretera humida de tornada a la masia. Primer, t’omplia la mirada i a continuació, a poc a poc, t’emplenava el cos i l’esperit de serenor. Cap de nosaltres no deia res, conscients que calia respectar aquell espectacle que se’ns regalava davant dels nostres ulls. Leer más