31 Oct

L’edat de les muntanyes

 Xavi Ballester

Espera’m, torno de la nit

         ple d’imatges per tu.

Joan Vinyoli

            Érem la Paula i l’Alfons i la Carme i la Maria i l’Enric, i el petit Adrià, el fill de la Paula i de l’Alfons.

Érem. Nosaltres.

La Carme venia sola, sense en Pere, el seu marit, que s’havia quedat a Barcelona perquè el seu fill tenia partit de bàsquet. Vam arribar a Vilanova de Sau amb el darrer raig de sol tenyint de taronja els cingles que vigilen el pantà. El dia havia estat xafogós i havíem volgut anar a banyar-nos. Finalment, però, no ens hi vam ficar. Feia mesos que no plovia i l’aigua del pantà era tota tèrbola. La Paula va respirar tranquil·la perquè no volia banyar-se en unes aigües que negaven un poble on hi havia viscut gent. No s’hi veia el fons.

Recordo que durant el camí de tornada l’Enric va preguntar com es podia saber l’edat d’una muntanya. Sols l’Enric podia fer preguntes com aquesta després d’estar-se tot el viatge sense obrir boca. El capvespre ens oferia la seva invitació a recollir-se. Era la millor llum del dia, una barreja de tons taronges, groguencs i lilosos que queia sobre el paisatge, es vessava damunt de les teulades del poble, regalimava per les façanes i es desfeia sobre la carretera humida de tornada a la masia. Primer, t’omplia la mirada i a continuació, a poc a poc, t’emplenava el cos i l’esperit de serenor. Cap de nosaltres no deia res, conscients que calia respectar aquell espectacle que se’ns regalava davant dels nostres ulls. Leer más

31 Oct

Poesia de Maria Àngels Anglada

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

Arietta

                                               A la meva néta Núria

                               (Adagio molto, semplice e cantabile)

Només tres notes:

amor, temps-mort, bellesa.

Natural i cantable, escriu Ludwig

a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

 

Els mots són més feixucs

i són lents els meus dits.

Potser un fresseig de fulles mig daurades

puc, mentre caminem, fer-vos sentir

a l’alba o al capvespre.

 

El vol i l’arabesc de l’arietta

guardem per l’alta nit. La seda fosca

amagarà les ferides suaus,

profundes, de la seva resplendor.

Leer más

31 Oct

Enfigar-se

per Xènia Ribas Beltran

La mirava i la remirava i sempre arribava a la mateixa conclusió: era la dona més bonica del món sencer. I no només per l’aspecte físic – que li agradava i molt – sinó també per un interior encara desconegut però que intuïa d’una gran profunditat i bellesa. Els seus amics li deien que se n’havia ben enfigat, que era una mossa trempada però que tampoc no era tan extraordinària ni tan tremendament irresistible. De fet, li engaltaven que no era pas res de l’altre món i que l’havia convertit en un amor platònic. A ell, aquests comentaris l’ofenien un xic però, en el fons, tant li feien. Al cap i a la fi, eren una colla de carallots insensibles.

Al començament, la Carla no li feia ni cas. Sempre el saludava, li clavava un petó a cada galta i fugia cap a l’altra punta del local, del carrer, de la plaça o d’on fos però a l’altra punta. Semblava immune a les guspires amoroses i carregades de desig que li disparaven els seus ulls goluts. Però, fet i fet, millor. Li agradaven els reptes i, si una cosa tenia, era paciència. Leer más