seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

Arietta

                                               A la meva néta Núria

                               (Adagio molto, semplice e cantabile)

Només tres notes:

amor, temps-mort, bellesa.

Natural i cantable, escriu Ludwig

a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

 

Els mots són més feixucs

i són lents els meus dits.

Potser un fresseig de fulles mig daurades

puc, mentre caminem, fer-vos sentir

a l’alba o al capvespre.

 

El vol i l’arabesc de l’arietta

guardem per l’alta nit. La seda fosca

amagarà les ferides suaus,

profundes, de la seva resplendor.

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,

ja florit de mimoses resplendents, amb els arços

plens d’estrelles rosades

i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.

Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca

d’ametller. L’escalfor

dels tions a la llar quan el capvespre allarga

les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

 

El dia que ha nascut i crescut amb el sol

com un infant feliç, raïm madur al migdia,

adult ha esdevingut en la tarda encalmada

i sense espasmes ha mort lentament

per no entristir-nos, rere les muntanyes.

 

 

Sarajevo

«Fins aquí la mà de Virgili»

FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili—

la pietat la música dels mots.

Vaig visitar amb el el regne d’ombres

lleugeres, dels espectres sense llum.

 

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà.

Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

 

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre

—els ulls escruixits, els llavis ben closos.

[Febrer de 1994]

 

ANGLADA, M. À. Arietta. Epíleg de Joan Bastardas. Barcelona: Columna, 1996