Xavi Ballester

Espera’m, torno de la nit

         ple d’imatges per tu.

Joan Vinyoli

            Érem la Paula i l’Alfons i la Carme i la Maria i l’Enric, i el petit Adrià, el fill de la Paula i de l’Alfons.

Érem. Nosaltres.

La Carme venia sola, sense en Pere, el seu marit, que s’havia quedat a Barcelona perquè el seu fill tenia partit de bàsquet. Vam arribar a Vilanova de Sau amb el darrer raig de sol tenyint de taronja els cingles que vigilen el pantà. El dia havia estat xafogós i havíem volgut anar a banyar-nos. Finalment, però, no ens hi vam ficar. Feia mesos que no plovia i l’aigua del pantà era tota tèrbola. La Paula va respirar tranquil·la perquè no volia banyar-se en unes aigües que negaven un poble on hi havia viscut gent. No s’hi veia el fons.

Recordo que durant el camí de tornada l’Enric va preguntar com es podia saber l’edat d’una muntanya. Sols l’Enric podia fer preguntes com aquesta després d’estar-se tot el viatge sense obrir boca. El capvespre ens oferia la seva invitació a recollir-se. Era la millor llum del dia, una barreja de tons taronges, groguencs i lilosos que queia sobre el paisatge, es vessava damunt de les teulades del poble, regalimava per les façanes i es desfeia sobre la carretera humida de tornada a la masia. Primer, t’omplia la mirada i a continuació, a poc a poc, t’emplenava el cos i l’esperit de serenor. Cap de nosaltres no deia res, conscients que calia respectar aquell espectacle que se’ns regalava davant dels nostres ulls.

Vam arribar a la casa amb el caliu d’aquells colors dins nostre, plens de ganes de viure, de ser innocents, sense preocupacions ni mals pensaments vers a res ni ningú. Ens sentíem amarats de bonhomia i amb la necessitat de regalar-la, d’ajudar els altres, de ser amables, de donar conversa mentre de manera espontània, sense dir ni organitzar res, uns paraven la taula i altres preparaven el sopar. Fins i tot l’Enric va dirigir-se a la cuina i va començar a omplir els pots de vidre amb la pasta de tres colors, l’arròs, la farina, el pa ratllat i els cereals que havíem comprat en un supermercat a l’entrada de Vic. En uns pots més petits de llauna hi va posar els fruits secs. Recordo que l’Enric no tolerava veure pots buits; deia que li feia sentir deixadesa i desídia. Cadascú de nosaltres s’encarregava d’una tasca en una mena de conjunció amb l’espai i el temps que els feia desaparèixer. Llavors algú va tenir la idea de posar música. Els anteriors hostes s’havien deixat “What’s going on” d’en Marvin Gaye posat a la disquetera de l’aparell de música . L’embruix es mantenia i res no podia trencar l’harmonia que ens envoltava i de la qual en formàvem part. Quan la música va començar a sonar, les notes convertiren en ball els moviments dels nostres cossos, concentrant i expandint l’atmosfera, les rialles, les paraules. Tot fluïa, tot anava tan bé. L’Alfons va encendre la llar de foc de la cuina.

Sense adonar-nos, en començar el quart tema del disc, quan en Marvin Gaye clama amb la seva veu de vellut i una mica esquinçada per la salvació dels nens del mals d’aquest món cruel, ja érem tots sis davant de la llar de foc a recer de la seva escalfor; aquella llar de foc que el pare de la Paula no sé quantes vegades va haver de refer fins aconseguir que no s’omplís la masia de fum cada cop que l’encenia. Tots miràvem el foc. Recordo que en aquell moment vaig pensar que el foc i el mar són les úniques coses d’aquest món que pots quedar-te mirant infinitament.

-…estan alliberant tota l’energia que ha begut del sol. Estan desfent els seus enllaços de carboni interns. Estan desintegrant la seva matèria per regalar-nos-la en l’escalfor que estem sentint ara mateix- va dir de sobte l’Alfons amb una veu relaxada i l’esguard fixat en les flames, com si estigués parlant amb els troncs.

-És una oxidació ultraràpida. La lentitud d’abans, vull dir quan les flames eren incipients encara, ara és la velocitat de la seva mort, sense ànims de voler posar-me poètica.- va afegir la Paula.

-Quan cremen alliberen l’energia que han acumulat al llarg de la vida.- va seguir dient l’Alfons amb tot el seu aplom i sense aixecar la mirada.

-Es deslliguen els enllaços de carboni-, va concloure la Paula, que llavors es va enretirar fins a la finestra de la cuina.

-Però un moment, expliqueu-me això dels enllaços de carboni- va demanar l’Enric, que els havia estat escoltant amb atenció.

-Durant tota la seva vida, des del primer segon fins al darrer, una planta va fent estructures de carboni- li va respondre l’Alfons.

-No entenc això de les estructures de carboni. On són? Dins de la planta, dins del tronc?- digué impacient l’Enric, movent els braços en l’aire com si volgués prendre amb les mans les famoses estructures de carboni.

-A veure com t’ho puc fer entendre…ja ho tinc: és el mateix que la fotosíntesi, segur que al “cole” et van fer estudiar la fotosíntesi- va dir amb to afable la Paula. La Paula és d’aquelles persones que mai es posen nervioses; hagués estat una mestra excel·lent.

-Millor fes-me memòria.

-Si, millor fes-nos memòria a tots, que el meu fill ja no m’explica què coi els hi ensenyen a l’escola- cridà la Carme des del saló, tot desplegant les estovalles damunt de la taula amb un gest enèrgic. La Carme sempre s’ho feia venir bé per parlar del seu fill amb qualsevol excusa. I quan ho feia no podia evitar un to de sarcasme i de sorpresa, com si encara es preguntés que coi feia casada amb en Pere i mare d’un pre-adolescent, quan no fa ni quatre dies com aquell que diu ens explicava que optava a una plaça d’investigadora en un hospital de Chicago i que es moria de ganes de viure als Estats Units. Es nota que s’esforça per ser una bona mare i que s’esforça perquè la seva vida li agradi. Potser aquest és el seu error, que s’esforça massa. Sempre he cregut, però, que la vida d’un no hauria de ser cap esforç.

-Començo pel començament: la llum està feta de fotons. La planta capta aquests fotons a través de la clorofil·la- la Paula va iniciar la seva explicació estintolada a la paret.

-De la clorofil·la?- la interrompé l’Enric.

-Si home, a través de les fulles, i les fulles contenen clorofil·la, d’acord?- va puntualitzar la Paula.

-D’acord. Fins aquí arribo-

-Continuï, si us plau, professora- va dir l’Alfons.

A la llar de foc les flames s’animaven i creixien i ballaven amb més intensitat, i al cap d’un moment tornaven a reposar, com si es moguessin al ritme de la conversa. A l’altre costat de la finestra ja era de nit. Una nit densa que es desplomava sobre si mateixa i embolcallar els arbres, les cases del poble i les cantonades fins esborrar-ne els contorns. La Paula continuà la seva explicació.

-… com us deia, la clorofil·la capta els fotons i llavors les plantes li afegeixen una molècula de CO2. A través de les seves fulles, la planta agafa els fotons de la llum i el CO2 de l’aire, incorporant-los a la cadena de carboni.

-Les estructures, professora, no oblidi les estructures!- cridà mig rient l’Alfons.

-Deixa’m acabar, Alfons. En aquest procés les plantes alliberen oxigen,

l’oxigen que ara mateix estem respirant- digué amb un punt de satisfacció la Paula.

-Bravo.- va asseverar l’Alfons, aplaudint lentament.

-D’una manera o altra, la planta sempre ens regala la seva vida…fins al darrer moment- va concloure l’Enric amb posat pensarós.

-Voleu vi rosat o negre?- va preguntar la Carme, que ara remenava la prestatgeria del saló a la recerca de beguda.

-És una combustió vital, perfecte i generosa. Sense distingir els beneficiaris. Pura entrega. Un acte de generositat absoluta, pura. Sense contrapartides, sense esperar res a canvi -. Va continuar l’Enric, amb un to absent. Ens parlava a nosaltres, però alhora semblava que no parlés per a ningú.

-Nois! doncs poseu-hi més troncs que se’ns entreguin perquè m’estic pelant de fred- digué animada la Maria des del sofà.  La seva petició va trencar el silenci que s’havia fet després de les paraules de l’Enric. La Maria s’havia quedat mig endormiscada, estava cansada després de tot el dia conduint. Era la única que tenia carnet i encara no havia aconseguit que cap de nosaltres ens el traguéssim, tot i el seu oferiment de subvencionar-nos-el per deixar de ser la xofer oficial del grup.

-De fet, el fred no existeix. – va dir sentenciar amb to seriós l’Alfons

-Què vols dir que no existeix?-. va tornar a preguntar l’Enric, que ja havia

tornat a la conversa.

-Doncs que científicament parlant es tracta d’una absència de calor- va aclarir-li l’Alfons.

-I no és el mateix?- va qüestionar l’Enric

-No ben bé. D’alguna manera, el concepte de fred és una invenció, una convenció per explicar l’absència de calor- va reafirmar l’Alfons.

-Molt típic del pensament humà…Mai acceptem l’absència, l’absència d’amor, l’absència de justícia, l’absència de lògica, i ens inventem històries, idees, conceptes, el que sigui, per donar sentit a la realitat que ens envolta i no haver d’acceptar-la tal com és- va dir l’Enric amb una veu temprada, com si de nou estigués parlant des d’una altra estança a la qual sols ell hi tenia accés.

-El límit, el llindar final del fred, es troba als 273 graus negatius- va puntualitzar l’Alfons.

-I què hi ha més enllà? – va preguntar la Carme que arribava amb una ampolla de vi a cada mà, un rosat i un negre.

-No es pot anar més enllà, no es pot baixar més, és el zero absolut. – li contestà l’Alfons.

-Potser es tracta de la penúltima frontera que ens queda per travessar. – va dir la Paula, després d’una estona callada. La Carme ara remenava els calaixos de la cuina a la recerca d’un obridor.

-I quina és la última?- ara el qui preguntava era l’Alfons.

-La mort, és clar- digué la Paula amb un to una mica condescendent.

-La mort no és cap frontera, tots l’acabem travessant. El problema és que mai ha tornat ningú- va finalitzar l’Enric. Va donar mitja volta, va deixar la cigarreta que havia tingut tota l’estona a la mà sense encendre-la damunt de la lleixa de la llar de foc  i va sortir de la cuina. Cap de nosaltres no sabia que no el tornaria a veure mai més.

I de nou el silenci, ara acompanyat dels espetecs del foc. La Carme va trobar un obridor rovellat i va obrir les ampolles de vi. L’Alfons s’hi va llençar al damunt i va començar a omplir les copes,  la Maria es va aixecar del sofà i es va asseure a la taula amb cara d’afamada i la Paula va pujar al pis de dalt a veure si l’Adrià dormia. Havíem tornat a l’acció, mentre els troncs es consumien fins a convertir-se en cendra. Uns ho feien més ràpid, altres no tant.

La taula era tota parada.

Cap de nosaltres no se’n va adonar fins que no vam acabar de sopar. Si, ja ho sé, sembla mentida que durant tot el sopar ningú el trobés a faltar, però l’Enric era perfectament capaç d’estar-se tot un dia sense parlar amb ningú. Hi estàvem avesats, ell era així i ens havíem fet al càrrec des de feia temps. Per això no és estrany que ningú no s’adonés del seu silenci perquè ell també era el seu silenci. El buscàrem per tota la casa. Quan vam sortir a fora, no bufava el vent. Semblava com si la nit s’hagués assecat. Era estrany perquè cap de nosaltres s’havia adonat fins llavors que les branques dels arbres fossin tan a prop de les finestres de la masia. Semblava talment com si haguessin escoltat tota la conversa i ara sotgessin la casa. Els bosc era a tocar de la porta. Les fulles no es movien gens.

L’endemà al matí, quedaven les ampolles buides damunt la taula, les copes amb les taques de vi sec. El petit Adrià ens mirava amb els seus ulls rodons i clars, estranyat del nostre silenci fins que la Carme va esclatar a plorar. Entre sanglots, ens va dir que estava embarassada de nou i que encara no li havia dit a en Pere i que no volia un altre fill i que la seva vida se li feia insuportable. Els troncs ja s’havien consumit i de la llar de foc tant sols hi sortia un fil de fum. Aquell matí si que en feia de fred, igual que ara, palplantat davant de l’església de Santa Maria de Vilanova. No sé perquè hi he tornat. Quan m’he llevat, de sobte m’he adonat de com trobo a faltar la curiositat de l’Enric. La veritat és que l’Enric i jo no vam ser mai allò que se’n diu amics. Tampoc puc dir que no ho fóssim. Però avui sento que l’Enric, amb la seva absència present, forma part de la meva vida, i per això estic aquest matí aquí. Suposo que que t’oblidin és una putada. La policia ens va dir que si no hi havia una denúncia d’algun familiar directe o alguna persona propera al presumpte desaparegut ells no podien iniciar cap investigació. Cap de nosaltres li coneixia cap familiar a l’Enric i de sobte tots ens vam convertir en simples coneguts del presumpte desaparegut i tots vam acordar que segur que es tractava d’una de les seves típiques desaparicions momentànies.

Ja ha passat quasi un any. He pres el cotxe i he conduit fins al poble decidit a anar a la comissaria. Abans, però, m’he entretingut pels carrers del poble amb l’esperança de trobar-hi algun rastre, algun senyal.  Des d’aquell dia no havia tornat a la masia ni a Vilanova de Sau. És estrany, la vila no ofereix res de l’altre món, es nota que les coses li han anat bé perquè conserva en perfectes condicions el seu modest patrimoni romànic i alhora s’ha omplert de segones residències que amb més o menys encert han respectat el paisatge i la fesomia del poble. Però quan hi he posat els peus, m’he sentit a gust, ben rebut per les pedres i les façanes. En tot cas, em sento com si hagués acomplert un deute amb l’Enric i com si les cases del poble també estiguessin més assossegades en veure’m arribar. He assolit un moment de la meva vida en què per trobar-me a mi mateix sóc capaç de mirar endavant, al futur que m’espera, i no pas enrere, al passat que ja no em diu res de mi. Al mateix temps, em sento lliure per escollir d’aquest passat allò que jo vulgui, i he decidit escollir l’Enric. Ara sé que sempre que el trobi a faltar, tan sols serà qüestió de tornar a Vilanova, de contemplar les cingleres i el pantà.

No he sabut res de la resta de la colla. Fa pocs dies una antiga companya de la facultat de Biologia em va preguntar si era veritat que l’Alfons i la Paula s’havien separat. Li vaig respondre que no ho sabia. Tampoc els he trucat per pregunta-ho. Fa molt de temps que no escolto en Marvin Gaye, ja no es fan discs com els d’abans, i ara me n’adono que mai ningú podrà ja respondre a l’Enric com saber l’edat de les muntanyes.