Poesia de Joan Brossa
seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés
LA SALUT MARE
És alta la paret, pregon el sot.
Farina duc en peces d’armadura;
Haig de cosir parts baixes d’ocellot
I aixecar els ulls amunt sense amargura.
Saber-li el nom al bou ningú no pot;
Qui escup damunt la seva testa dura
S’olora el puny en la foscor, remot.
Simularé d’obrir una porta obscura;
Subjectaré el sorteig al tros de pa
I enaiguaré el crepuscle a la retorta.
No treguis la canal del roquissar.
Dintre la cova una columna torta
Es fon. Mudant d’ocells la lluna va
A la posta amb agulles a la porta.
[p. 15]
SONET DE L’ANYELL INDÒCIL
Apunto, venjatiu, sobre una pruna;
Demostraré figures en el fum,
Amb cordes, no amb cadenes i embalum
Que obri més cavitats a la tribuna.
La nit es bada en un portal de runa,
Columnes sostenint el seu resum,
El broc estretament amb el perfum,
En bossa d’or trobada la fortuna.
Envaint llocs coberts l’humà s’esbulla;
M’enganxo els dits petits en un llaüt.
Amb una flor forfollaré la fulla,
Que la poma rodona que ha plogut
És puny superior que agafa i mulla,
—Fumanya! Ulmut!—, la meva solitud.
[p. 44]
SONET DEL PUR ESTRÈPIT
El vent lluita per ésser flor, la flor
Per ésser papalló, el papalló
Per ésser peix, el peix per ésser jo,
I jo, l’Arrel de la Creació.
Sembla fosca; sentida no té so;
Pot no existir, no obstant, existeix: ¿no
Vivim en la foscor tu i jo, però
La terra es mou en justa processó?
El món, un cap d’agulla m’esdevé.
Ni alt ni baix, no pots distingir re;
Un bri és gran com el turó darrer.
En mi, ja quan la lluna fa el seu ple,
Profund com l’aigua obscura anhelo ser.
De l’univers i jo, cap el primer.
[p. 51]
BROSSA, J. Sonets de Caruixa (1949). Barcelona: Edicions 62, 1990.