07 Nov

Poesia de Joan Brossa

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

LA SALUT MARE

És alta la paret, pregon el sot.

Farina duc en peces d’armadura;

Haig de cosir parts baixes d’ocellot

I aixecar els ulls amunt sense amargura.

 

Saber-li el nom al bou ningú no pot;

Qui escup damunt la seva testa dura

S’olora el puny en la foscor, remot.

Simularé d’obrir una porta obscura;

 

Subjectaré el sorteig al tros de pa

I enaiguaré el crepuscle a la retorta.

No treguis la canal del roquissar.

 

Dintre la cova una columna torta

Es fon. Mudant d’ocells la lluna va

A la posta amb agulles a la porta.

                           [p. 15]

SONET DE L’ANYELL INDÒCIL

Apunto, venjatiu, sobre una pruna;

Demostraré figures en el fum,

Amb cordes, no amb cadenes i embalum

Que obri més cavitats a la tribuna.

 

La nit es bada en un portal de runa,

Columnes sostenint el seu resum,

El broc estretament amb el perfum,

En bossa d’or trobada la fortuna.

 

Envaint llocs coberts l’humà s’esbulla;

M’enganxo els dits petits en un llaüt.

Amb una flor forfollaré la fulla,

 

Que la poma rodona que ha plogut

És puny superior que agafa i mulla,

—Fumanya! Ulmut!—, la meva solitud.

[p. 44]

 

SONET DEL PUR ESTRÈPIT

El vent lluita per ésser flor, la flor

Per ésser papalló, el papalló

Per ésser peix, el peix per ésser jo,

I jo, l’Arrel de la Creació.

 

Sembla fosca; sentida no té so;

Pot no existir, no obstant, existeix: ¿no

Vivim en la foscor tu i jo, però

La terra es mou en justa processó?

 

El món, un cap d’agulla m’esdevé.

Ni alt ni baix, no pots distingir re;

Un bri és gran com el turó darrer.

 

En mi, ja quan la lluna fa el seu ple,

Profund com l’aigua obscura anhelo ser.

De l’univers i jo, cap el primer.

[p. 51]

 

BROSSA, J. Sonets de Caruixa (1949). Barcelona: Edicions 62, 1990.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *