01 Dic

Estrip Art, per Maria Serentill

 Mira, per Maria Serentill

2017

Mira-la. Què guapa que és! Joder, jo a aquesta me la faria… Si en té ganes, ens mira de cua d’ull. Ens està coquetejant. Ensenya les cames, va escotada. Aquesta ha sortit a buscar mambo, què fa si no tota sola aquí, ara, a aquesta hora? Busca, busca… és una buscona. Si no volgués, aniria amb un home que la defensés, que marqués territori, “és meva, no la toqueu”, però no va amb ningú; no té propietari, i les coses que et trobes pel carrer sense propietari, les pots agafar, oi? Diguem-li alguna cosa, acostem-nos-hi, a veure si s’hi posa bé, i si no, ja serem nosaltres que li farem entendre que en realitat, no sap el que vol. Ja sabem, que per elles, un “no” és un “potser”, i un “potser” és un “sí”.

És dissabte al vespre, i no em ve de gust estar-me a casa. La Mireia m’ha convidat a la festa del seu cosí, però ell i la seva dona em cauen fatal. No vull passar el vespre obligant-me a riure per bromes que no fan gràcia. A més, vull estar sola. Sola amb mi, sola amb la ciutat. El fred m’ajuda a pensar, a dedicar-me uns moments per mi, i per ningú més. Prendria una copa tranquil·lament a la barra d’un bar, per sortir després amb l’abric descordat; gaudint de la fresca nocturna, de les línies que dibuixen les llums dels fanals, de les ombres difuses de les cases, dels carrers que una llum groga opaca torna fantasmagòrics.

Però compte. Aquells dos em miren. Murmuren. Parlen de mi. S’acosten. La seva actitud no m’agrada. Més val que ho recordi, resulta que no sóc més que una dona sola de nit al carrer. Corro per entrar a un cinema on no vull anar, per mirar una pel·lícula que no tinc ganes de veure. M’assec a la última fila i, amb pit encara alterat, però ja abrigada per la foscor de la sala, sento la ràbia que em puja des de l’estómac fins a la gola.

Ràbia per ells. Què s’han cregut!

Ràbia per mi. Què covarda! Hauria hagut de mantenir-me ferma i saber posar-los al seu lloc.

Ràbia pels meus pares. Tota la vida sentint “tapa’t, vigila, els homes tots volen el mateix, no tornis sola a casa”.

Ràbia pels meus coneguts. No hi ha dret! Però si no vols pols, no vagis a l’era…

Ràbia per la societat. Quina pena, una altra dona… Què hi feia sola de nit? Duia faldilla? Va cridar prou? Quina vida sexual tenia?

… al 2027 podré escriure un altre relat?

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *