Mira, per Maria Serentill

2017

Mira-la. Què guapa que és! Joder, jo a aquesta me la faria… Si en té ganes, ens mira de cua d’ull. Ens està coquetejant. Ensenya les cames, va escotada. Aquesta ha sortit a buscar mambo, què fa si no tota sola aquí, ara, a aquesta hora? Busca, busca… és una buscona. Si no volgués, aniria amb un home que la defensés, que marqués territori, “és meva, no la toqueu”, però no va amb ningú; no té propietari, i les coses que et trobes pel carrer sense propietari, les pots agafar, oi? Diguem-li alguna cosa, acostem-nos-hi, a veure si s’hi posa bé, i si no, ja serem nosaltres que li farem entendre que en realitat, no sap el que vol. Ja sabem, que per elles, un “no” és un “potser”, i un “potser” és un “sí”.

És dissabte al vespre, i no em ve de gust estar-me a casa. La Mireia m’ha convidat a la festa del seu cosí, però ell i la seva dona em cauen fatal. No vull passar el vespre obligant-me a riure per bromes que no fan gràcia. A més, vull estar sola. Sola amb mi, sola amb la ciutat. El fred m’ajuda a pensar, a dedicar-me uns moments per mi, i per ningú més. Prendria una copa tranquil·lament a la barra d’un bar, per sortir després amb l’abric descordat; gaudint de la fresca nocturna, de les línies que dibuixen les llums dels fanals, de les ombres difuses de les cases, dels carrers que una llum groga opaca torna fantasmagòrics. Leer más →