per Xènia Ribas Beltran

Surten del restaurant. I un cop fora, l’escena transcorre pràcticament com sempre. La dona del company de feina del seu marit se li atansa discretament, l’agafa suaument del braç i li diu en una veu baixa però fermament convençuda que “quina sort que tens; és tan intel·ligent…La veritat és que conviure amb algú així, francament, ha de ser tot un luxe”. I segueix amb la tirallonga que tantes vegades ha sentit: “deus aprendre constantment coses al seu costat, té una cultura que impressiona”. I ella va assentint amb el cap mentre dibuixa un somriure fals i la mirada se li perd en la llunyania.

Un cop a casa, beu un got d’aigua, es renta les dents i la cara i entra al llit. “Bona nit” – li diu en veu baixa. Ell deixa anar una mescla de sospir i grunyit com a resposta. Es tapa bé amb la manta de caixmir – que fa un fred que pela – i apaga el llum. Ja emparada en la foscor, se li repeteixen imatges del sopar, amb els discursos del seu il·lustríssim company sobre l’arameu i el sànscrit seguits pel catarisme, la política, la relació entre Zeus i Hera i de tot perquè ell ho sap tot. També evoca les cares d’admiració barrejades amb un punt d’enveja dels seus acompanyants. I, com sempre, comença a sorgir-li aquella coïssor interna que la rosega, tan coneguda i íntima. Aquella coïssor que l’enutja, l’enrabia i l’empixona contra ell i contra si mateixa. Perquè ella, a més de l’erudició, recorda quan va morir son pare i ell, amb els ulls oberts com plats i carregats d’incomprensió, li va preguntar que per què plorava. I també quan no va entendre que es disgustés perquè no hi va ser quan va donar a llum la segona filla (“no era pas el primer part… Ja sabies de què anava…”). I quan va riure’s d’ella per comprar-se una roba interior suggeridora amb què pretenia fer foc nou (“treu-te això, dona, que sembles una meuca…”). I tantes altres coses…

Ja fa anys que ha arribat a la conclusió que ella també va quedar enlluernada per la seva intel·ligència quan el va conèixer. Tan enlluernada que no va ser capaç de veure que, més enllà, no hi havia res més que un buit. I és que, en el fons, no és més que una enciclopèdia o moltes enciclopèdies juntes. Una infinitat de llibres, si vols… Però res més. No se’n separa perquè li fa llàstima. Perquè sap perfectament que, malgrat l’embolcall, no és més que un pobre diable curt de gambals.

Gambal és la gamba o la cama. I curt de gambals vol dir curt de comprensió. 

I per a les amazones i els genets, gambal també és la corretja que manté l’estrep penjat a la sella.