per Xènia Ribas Beltran

Surten del restaurant. I un cop fora, l’escena transcorre pràcticament com sempre. La dona del company de feina del seu marit se li atansa discretament, l’agafa suaument del braç i li diu en una veu baixa però fermament convençuda que “quina sort que tens; és tan intel·ligent…La veritat és que conviure amb algú així, francament, ha de ser tot un luxe”. I segueix amb la tirallonga que tantes vegades ha sentit: “deus aprendre constantment coses al seu costat, té una cultura que impressiona”. I ella va assentint amb el cap mentre dibuixa un somriure fals i la mirada se li perd en la llunyania. Leer más →