15 Feb

“John Ford a París”, Capítol 63

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (7a part)

I van córrer els primers rumors. Alguna gent desapareixia sense deixar rastre. De sobte no hi eren, no anaven a la feina, no visitaven la família, no tornaven a treure el nas pel seu carrer de converses, ningú sabia on podien ser. La majoria eren solters o solteres, així que era complicat saber perquè havien marxat sense dir res. Potser ho havien fet per no haver de suportar la companyia obligatòria. Només era un rumor, però. Ningú coneixia ningú que ja no hi fos. Per tant era factible que fos això. Havien fugit. Ben fet. Que els vagi bé allà on siguin.

Però aleshores va desaparèixer el germà d’un company de feina. I la tieta del Marcel. I poc després el vidu de la carnissera. Així que allò havia de ser una altra cosa. No estaven fugint. N’hi havia que tenien més de seixanta anys, per l’amor de Déu. A les cantonades cada vegada érem menys gent.  Ves a saber si ens graven des de una finestra. Ens volen atemorir. Hem de trobar noves maneres de reunir-nos. Fins que no les tinguem pensades més val passar desapercebut. Per ara casa i feina. Casa i feina i muts. Ben muts.

Des d’aleshores que espero. Però sóc solter i no sóc idiota: tinc tots els números per ser el proper. Ningú no sap dir-me com s’enduen a la gent. Una vegada més els rumors parlen de segrestos misteriosos a mitja nit, de sorolls i crits d’auxili, de finestres obertes i silenci absolut. Però no conec cap cas concret i ningú va sentir res quan es van endur el Marcel. De sobte no hi era i ja està. No li pregunto al meu home de gris perquè no serviria de res. Però alguna cosa he de fer. La quantitat d’opcions que se’m passen pel cap m’aclaparen. Davant de la incertesa – qualsevol cosa que faci pots resultar ineficaç- em decideixo per la que em sembla més plausible. Tinc un trumfo a la mà i l’haig d’aprofitar. Quan pel matí el sol surt i les habitacions s’il·luminen, baixo les persianes fins  la meitat. El meu gris m’observa, com fa sempre que intercedeixo entre les finestres i ell,  amb absoluta neutralitat. La llum segueix entrant però no ho fa amb la intensitat que el satisfaria, ho puc notar. Al mateix temps no vull que desconfiï de les meves pretensions, que no són altres que les de debilitar les seves constants vitals, per això només les baixo una mica, i a mida que el sol va pujant m’ho faig venir bé per anar-les baixant més i més. Repeteixo sempre les mateixes excuses: Molèstia. Mals de cap recurrents. Migranyes. La llum natural em pertorba si treballo davant la pantalla. Cansament.

Ell no diu res. Sembla que res l’alteri.  Sempre li deixo prou llum perquè hi fixi la seva atenció. Al migdia, quan el sol  és ben amunt, ja tinc les persianes gairebé baixades del tot. Només queden sis tires de puntets de llum en cada persiana. Al menjador en tinc sis i el dibuix resultant és bonic de mirar i tot.  Assegut al sofà, l’home de gris sembla un espantaocells travessat per un centenar de llances brillants que ha començat a desinflar-se coixins avall. El barret li cau sobre la cara. La jaqueta se li arruga panxa amunt. Massa temps amb poca llum, és evident. Ha arribat l’hora de treure’n profit.

-No et trobes bé?

-No.

-Què et passa?

-No ho sé.

-Vols una mica d’aigua?

-Gràcies.

-Si vols aprofito per baixar les persianes del tot. Potser estaràs millor així.

-No cal.

-Així dorms una estona.

-He dit que no.

Li porto aigua i beu.

-Que més puc fer per tu.

-Res. Gràcies.

-No fas bona cara.

-No em trobo bé.

-Vols un paracetamol?

– No, gràcies.

-Alguna cosa haurem de fer.

-No cal.

-Em fas patir. No hi ha algun lloc on puguis trucar? Vols que et porti al metge?

-No.

-No et deixen sortir al carrer?

-No.

-I que teniu estipulat, en casos de malaltia?

-No ho sé. Ja ho miraré aquesta nit.

-Aquesta nit hauries de descansar.

-Sí.

-Tinc un amic metge. Vols que el truqui?

-He dit que no vull res.

-Potser una mica més de llum.

-Això sí.

-Obro les persianes?

-Si us plau.

I les obro. I quan em giro ja s’ha recuperat del tot. I quan somric ell també somriu.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *