per Xènia Ribas @canetmar80

En Gustau és un home ja madur (presumptament), que frega la cinquantena. És tot seriós i distant. Sorrut i més sec que una llonganissa. La seva neboda Berta, que té quatre anys i que veu molt de tant en tant (el molesten les mostres d’efusió espontànies dels infants), diu que el tiet Gustau no és blau ni diminut però s’assembla molt al barrufet rondinaire.

I si una cosa el fastigueja especialment, és l’amor, que veu com una ficció imposada a mitges per l’església catòlica i per Hollywood. Li sembla increïble que la gent sigui tan beneita i s’ho empassi. Ell no hi creu gens ni mica: si les persones neixen i moren soles, quin sentit té que el camí l’hagis de fer amb algú altre? Quines bajanades… Ras i curt – conclou sempre –, el que passa és que la gent confon el desig sexual amb l’amor i que, a més, no sap estar sola. Comparteix només per covardia. Ell, en canvi, que és valent o, si més no, accepta la realitat, creu tan sols en l’individu.

Als vespres, en Gustau surt a passejar a un parc molt gros que hi ha a prop de casa. Sempre li ha agradat perquè, tot i que no ho ha confessat mai – ni boig! –, sent una certa apreciació vers els cignes que hi ha a l’estany. De vegades, avergonyit per la feblesa, els tira pa sec quan està segur que ningú no el veu. Però, ai! Hi ha un fet que, últimament, està trencant la pau del seu petit paradís terrenal. El parc s’està omplint d’adolescents que aprofiten la intimitat que els dóna la foscor i l’arbrada per besar-se i acariciar-se sense parar. Tanmateix, el que el molesta de veritat són les amoretes. Quan, sense voler, en sent, no sap si té més ganes de grunyir o de vomitar. “Amor meu, t’estimo, ets la meva vida, sense tu estic perdut…”, ecs!

En Gustau no ha sentit mai res semblant a l’amor. Des que la Montserrat el va deixar, ja fa tants anys…

Amoretes (en plural) són paraules, esguards, amanyacs, etc., amb què els enamorats manifesten llur enamorament, demostracions amoroses. També significa amor suau i persona amada.